El plaer d'escriure

Gràcies a tots!

2010-05-27T22:26:00.003+02:00

Companys del món blocaire, lectors, visitants esporàdics. Gràcies a tots els que heu passat per aquí! Després de tants mesos d'abandonament d'El plaer d'escriure he decidit començar un nou projecte. A partir d'ara em trobareu a:

http://ungargot.blogspot.com

Una abraçada a tots i totes!

A guanyar-se les garrofes

2010-03-23T20:46:00.006+01:00

Quan coincideixo amb parents llunyans o coneguts que fa temps que no veig i els explico que estic a punt d’acabar la carrera, em torturen amb l’eterna pregunta: “I què faràs després?” (primer, però, no falla el tant incòmode “oh, què gran estàs!”, com si encara em trobés en l’etapa de creixement, és clar). Per mi, ja s’ha convertit en una qüestió retòrica. L’única resposta possible que per ara he trobat és arronsar les espatlles i fer cara de circumstàncies. Ja sé que més o menys tothom preveu el rumb de la seua vida, però tinc pinta de pitonissa? Es pensen que amago una bola màgica on veig clarament el meu futur? O és que més aviat, amb els temps que corren i espantats per programes de televisió frívols i sensacionalistes tenen por de que em converteixi amb una Ni-Ni? Quan veig, però, l’expressió d’esfereïment que posen davant la incògnita els tranquil·litzo dient: “Alguna cosa faré…”.

Per sort, els meus pares sí que estan ben panxos. Ja fa temps que em van tancar l’aixeta de les pagues mensuals o de finançar-me els capricis, que per això ja hi ha al darrere dos germans més que no fan més que pidolar, i no crec que el meu títol de llicenciada i el panorama desolador del mercat laboral els faci canviar de postura, més aviat al contrari. Així, que com ja tenia més o menys previst, no tindré altre remei que buscar-me la vida. Trobar una feina (ui, quina utopia!) o alguna cosa que em permeti subsistir és el meu objectiu immediat a partir de que abandoni la tant entranyable etapa universitària. Així que a guanyar-me les garrofes, que diu el meu pare. Però com que amb la situació econòmica tant nefasta que s’encarreguen de recordar-nos cada dia els mitjans de comunicació, aquesta resposta sembla més aviat de somiatruites o sant innocent, o fins i tot un acudit, prefereixo guardar-me-la per a mi i fer creure als meus interlocutors que, com la majoria de joves a punt de volar del niu universitari, estic esgarrifada i morta de por de no saber què serà de la meua vida quan aparqui apunts i llibres. I no és que vulgui anar de llesta, però és que per molt esgarrifoses que siguin les xifres de l’atur, no penso arrugar-me davant el meu futur laboral.

Com acostuma a passar en aquests casos, el que tinc ben clar és el que no faré. No penso omplir aquest buit vital allargant innecessàriament, com si mai s’hagués d’acabar, la tant mitificada vida d’estudiant. Per ara, ni màsters ni postgraus ni qualsevol tipus d’estudi massa compromès, estan en els meus plans de futur. Que des de sempre s’ha dit que aquesta etapa és la millor i bla, bla, bla, però ara per ara, ja en tinc prou. O sigui, que ja és hora de començar alguna cosa nova, diferent, sigui el que sigui. I que no m’esgarrin el moment. Deixeu-me gaudir del plaer de la incertesa, de l’aventura, del no saber què passarà. Que d’una manera o altra, com diuen els Manel, segur que ens en sortim.

Coi de TDT...

2010-02-12T09:52:00.005+01:00

Cap a mitjans d'octubre de l'any passat vam comprar un receptor de TDT per al pis de Tarragona. Sabíem que faltava poc per l'apagada analògica i vam dir, "així ja ho tindrem". El resultat, excel·lent. Més de 30 canals (sense que facin res de bo, però que hi farem...) i amb molt bona qualitat d'imatge. I així hem passat plàcidament aquests mesos fins que, de cop i volta, fa una setmana, va aparèixer a la pantalla de la televisió el desesperant missatge "Sense senyal".

"Deu ser un problema amb l'antena, ha fet molt vent..." vaig pensar, il·lusa de mi. Al cap d'un parell de dies, farta de no veure la tele (bé, de veure només Intereconomia, Veo i no sé quines altres xorrades), em vaig decidir a preguntar a algun veí si ells tenien el mateix problema. Doncs resulta que a casa seua, veien la TDT perfectament! Ara si que tenim un problema...

Resumint, he provat un nou receptor ("pot ser que s'hagi espatllat", em van dir, i em troba ZERO canals! He provat un amplificador de senyal, i em troba ZERO canals! I el pijtor de tot... tant a la botiga on he comprat tot això (després d'una breu explicació sobre la problemàtica) com a la xarxa (la desesperació em va fer googlejar "problemes amb la TDT" i els resultats encara et deceben més...) m'han confirmat que no som els únics al món mundial amb problemes amb la TDT.

No és que no pugui viure sense tele, però com m'han deixat ben clar a la classe de Dret de la Informació, la televisió és un servei públic, i no puc comprendre com pot comportar tants problemes accedir-hi... Se suposa que la TDT havia de ser l'hòstia amb patinet, però mira, així estem...

"Si el riu és vida, el cementiri és mort"

2010-01-25T12:47:00.008+01:00

Publicat avui a El Punt

Enmig dels carrers estrets i costeruts d'Ascó, en alguns dels quals s'exhibien pancartes a favor del cementiri nuclear que just la matinada abans havien penjat alguns veïns del municipi de forma anònima i sense fer gaire soroll, va ressonar ahir un crit unànime i contundent: «Ascó, Catalunya diu que no.» Era la consigna que es repetia una vegada i una altra i amb la qual quedava ben clar el rebuig a l'MTC per part de milers de ciutadans d'arreu de les Terres de l'Ebre i del Camp de Tarragona. Predominaven, però, els ciutadans de la Ribera d'Ebre. Els veïns dels municipis propers a Ascó no van dubtar a sortir al carrer per rebutjar una instal·lació que també hipotecaria el seu futur. «Vull que els meus néts visquin a la Ribera», era el lema que Josep González i la seua família exhibien en uns cartells casolans enganxats a la camiseta. «Som de Rasquera, i creiem que el cementiri nuclear suposa un perill molt gran, no només per la infraestructura en si, sinó també per com es transportaran aquests residus», argumentava González. I és que molts dels manifestants veuen en l'MTC un perjudici per al territori a llarg termini gairebé irreversible. Dues veïnes de Móra d'Ebre ho tenien molt clar. «Als nostres néts els hem de donar vida, i els duros no ho arreglen tot», van afirmar amb contundència. «No tot té preu», recordava una pancarta d'uns veïns de Vinebre.

Com no podia ser d'altra manera, la manifestació va generar un debat polític al carrer, en el qual cadascú feia la seua aportació particular en la lluita contra el cementiri nuclear. «Són sis contra tot el país», deia un manifestant a un altre. «Ja no volem més merda a la Ribera», reivindicava un crit que sortia de la multitud. Però els que no es van fer sentir gaire, per no dir gens, van ser els favorables a l'MTC. Potser per por, o per vergonya, no van deixar altre rastre que els cartells favorables a la instal·lació, penjats amb el suport i l'ajuda de l'equip de govern. I de l'alcalde, ni rastre. «Deu ser a la neu», bromejava un veí del municipi. Una possibilitat que no seria gens estranya, ja que darrerament l'única aparició pública del batlle asconenc són els missatges institucionals que regularment emet la televisió local i en els quals dóna els arguments que defensen la seua posició i que encara no ha gosat explicar davant dels mitjans.

Enmig de la reivindicació també hi va haver lloc per a l'humor, la ironia i la diversió. Dos gegants vestits amb samarretes antinuclears van animar la festa, i un grup de joves feia saltar tothom tot cantant al ritme de la música d'una xaranga: «Radioactiu qui no vote.» Una pancarta recordava que «si el riu és vida, el cementiri és mort», tot fent referència a la batalla per l'aigua de l'Ebre que temps enrere va tenir en peu de guerra els habitants d'aquestes terres. I una altra feia broma preguntant: «Voleu denominació d'origen radioactiva?» Al final, el que compta és que la plaça de l'Ajuntament va quedar petita per a tants manifestants. Una nena que no devia tenir més de tres anys ho agraïa des del cotxet amb un cartell que deia: «Gràcies per pensar en el meu futur.»

_______________

Per la trascendència del tema, avui he volgut compartir amb vosaltres la meua crònica de la manifestació d'ahir a Ascó en contra del Magatzem Temporal Centralitzat (MTC) de residus nuclears, o més conegut com el cementiri nuclear. Aquí teniu algunes imatges de l'acte de protesta:

Desaparegut?

2010-01-19T10:51:00.003+01:00

De bon matí he obert un correu electrònic que vaig rebre ahir al tard, amb el següent assumpte: "Desapració nen d'Esplugues". L'he obert, i us podeu imaginar el contingut. Una mare desesperada perquè el seu nen, de la qual n'adjuntava una fotografia, fa un mes que està desaparegut. "Si es tractés del teu fill faries l'impossible per obtenir ajuda". Amb aquesta frase tant colpidora s'acomiada la suposada mare desesperada.

Com que estic una mica farta de rebre, i a vegades creure'm, missatges d'aquest tipus, abans de reenviar-lo he decidit buscar, simplement, alguna referència al col·legi Alemany d'Esplugues, on se suposa que estudia el nen en qüestió. De seguida he fet cap, gràcies a l'imperi de Google, a un bloc molt interessant, Cibertrolas, que des d'avui afegeixo a la meua llista de blocs. Així descobreixo que aquest correu electrònic és fals, i que no hi ha cap denúncia sobre aquesta desaparició. La polícia fins i tot està buscant el seus autors.

La xarxa, per sort o per desgràcia, és molt poderosa, i de la mateixa manera que ens poden enganyar i estafar, també ens dóna les respostes a aquestes mentides sense sentit. No puc entendre com es pot jugar amb un tema com aquest, quan hi ha mares que realment pateixen perquè els seus fills sí que han desaparegut.

És l'exemple més clar del conte del pastor i les ovelles. I tot per culpa de gent sense escrúpols.

El fred trenca el gel

2010-01-11T10:52:00.003+01:00

Hem començat l'any la mar de bé! S'ha traspassat el servei de rodalia (si, així és com es diu en català) a la Generalitat de Catalunya, el Barça per fi ha recuperat la victòria, han detingut els dos pressumptes responsables del foc d'Horta de Sant Joan (que tot i ser una bona notícia, ens fa omplir de ràbia que per culpa d'una acció de dos irresponsables, hagin mort cinc bombers), i tenim mitja Catalunya nevada (vídeo)!

Hi ha, doncs, tants temes d'actualitat que no sabia per quin decantar-me a l'hora d'escriure el primer apunt de l'any. Dissabte al matí, però, una notícia breu de Catalunya Informació em va deixar desconcertada. Resulta que degut a l'onada de fred que aquests darrers dies ha deixat el Regne Unit glaçat, han augmentat notablement les visites a les pàgines web de cites! Pàgines com mysinglefriend.com han registrar un nombre de visites inusual en dies entre setmana, degut a que molts britànics no van poder desplaçar-se fins al seu lloc de treball.

Però no només el fred fa trencar el gel a molts solters, que es decideixen a buscar parella, sinó que també han augmentat les visites en webs que organitzen "affairs". Així doncs, el fred i tantes hores sense sortir de casa han fet despertar la passió a molta gent que s'ha decidit a buscar un amant.

Passarà el mateix a les comarques de les Terres de l'Ebre, Tarragona i Lleida, on en alguns casos han viscut més de tres dies d'aïllament? Haurem d'estar atents als pròxims esdeveniments...

Fotografía: elpaís.com

Reflexions

2009-12-30T11:02:00.005+01:00

Ara que l'any s'acaba, no sé si a vosaltres us passa, em dóna per fer reflexions. Els reculls informatius de l'any, és clar, també hi ajuden. I és que en 365 dies, passen moltes coses. El 2009 serà recordat com l'any de les sis copes del Barça, l'any en què va accedir al càrrec el primer president negre dels Estats Units, l'any en què va morir Michael Jackson, l'any de la crisi, de l'atur, de les estafes d'en Millet, de la corrupció política i de l'espionatge, l'any de la saga Larsson, de l'operació estètica de la Belén Esteban, l'any en què vam perdre Pepe Rubianes, l'any de la grip A... i tantes i tantes coses més que ja s'encarreguen de recordar els mitjans de comunicació.

I a tot això, cal sumar-hi les experiències personals de cadascú. Personalment, i suposo que com tothom, aquest any ha estat ple d'emocions diverses. Com en els reculls de l'any, en els personals hi trobem de tot: moments d'eufòria, d'alegria, de tristesa, de desesperació, d'esperança, de ràbia... El més important, però, és no perdre el sentit de l'humor i seguir una de les màximes més universals del poeta llatí Horaci: Carpe Diem. Feliç 2010 a tots.

Per acomiadar l'any amb bon regust de boca, us deixo aquest vídeo de l'especial 2009 de l'APM?.

A poc a poc i bona lletra...

2009-12-15T11:48:00.003+01:00

Superada la ressaca (laboral) del 13-D i assumint, encara, els esdeveniments posteriors, que sembla que es precipitin un darrere l'altre, voldria fer una reflexió sobre les consultes sobiranistes d'aquest passat diumenge.

Fem un breu resum dels resultats més destacats: 166 municipis van participar en la consulta, la majoria de les comarques gironines, centrals i de ponent (només 6 municipis ho van fer al Camp de Tarragona i cap a les Terres de l'Ebre). La mitjana entre aquests municpis pel que fa a participació va ser un 27'41% (recordem que la Coordinadora Nacional encarregada de les consultes havia marcat un 40% de participació per considerar-ho un èxit). De totes les persones que van anar a votar, 192.460 de 700.000 que estaven convocades, el 94'89% va votar a favor de la independència, i el 3'21% va votar en contra.

I fins aquí, només les dades, les més rellevants, perquè són una mitjana del que es va viure durant la jornada del 13D. Ara, però, venen les paraules, les opinions, els sentiments. N'hi ha que, amb aquestes dades, ja veuen possible un "referèndum vinculant" el proper 25 d'abril. I perquè entre cometes? Doncs per començar, un referèndum vinculant no és possible amb la legislació vigent. I per continuar, algú creu, amb el cap i no amb el cor, que el proper 25 d'abril una majoria de catalans votarien a favor de la independència? Si us plau, no fem volar coloms.

Sincerament, els resultats d'aquestes consultes no ens donen gaire esperança, almenys no de moment. S'ha de reconèixer que aquestes consultes no han tingut suport, ni institucional ni econòmic, i que tota la campanya, així com tots els esforços que s'han dut a terme, han anat a càrrec de voluntaris. En aquest aspecte, felicitats a totes i tots els que ho heu fet possible. Però d'altra banda, si la majoria de ciutadans de Catalunya volguessin la independència, crec que la participació hauria d'haver estat molt més alta. Ja sabem que al no ser vinculant, molts ho veien com una simple diversió, però era una oportunitat per fer sentir l'esperit sobiranista. I la majoria de persones es van quedar a casa. Això, ens ha de fer reflexionar, i no precipitar-mos, com estan fet algunes persones.

A poc a poc i bona lletra, i no ens deixem portar pel sentiment. Fem servir el cap, encara hi ha molta feina a fer, i per anar bé, s'hauria de marcar una estratègia social i política, per anar tots a una. L'independentisme no és un joc, i per aconseguir-lo, l'han de defensar la majoria dels catalans. Això inclou també els catalans nouvinguts (són el 15% de població), que van tenir dret a vot en aquestes consultes (i molts el van exercir), però que han de ser plenament conscients del que això significa.

Un referèndum vinculant el proper 25 d'abril seria un fracàs, i oportunitats així no es presenten cada dia. Si ho fem, fem-ho bé, si us plau.

Fotografía: Oriol Duran, via elpunt.cat

Així no anem enlloc

2009-12-09T11:00:00.005+01:00

Hi ha notícies que et sorprenen, d'altres t'esgarrifen, i d'altres que t'empipen. I així és com estic jo avui, empipada. Sona estrany després d'un llarg pont del qual se suposoa que tothom n'ha gaudit, més o menys. Però és que si quan tornes a aterrar a l'actualitat informativa et trobes segons què, se't passa de cop el bon humor que avui ja sigui dimecres.

La culpa del meu empipament, aquesta notícia: taxis de dones només per a dones. No és una broma, i encara no som al dia dels Innocents. És un "servei" que ja fa anys que existeix en altres països i que aquest Nadal arribarà a Barcelona de la mà de Servitaxi. Taxis conduïts per dones que només podran utilitzar les dones. Almenys, a Barcelona no haurem de soportar, de moment, que a sobre els taxis siguin de color rosa, com sí que passa a Londres (fixeu-vos en la imatge) i altres països com el Líban o Mèxic. L'objectiu de tot plegat: oferir un servei segur per a les dones, que segons Begoña Torres, promotora de la iniciativa a Barcelona, pot ser molt útil per a dones víctimes de la violència de gènere.

Sóc una dona, i perdoneu si no li trobo el sentit a aquest "servei". És més, crec que és del tot contraproduent si el que volem és una societat en la qual la igualtat sigui una realitat i no una utopia, com encara és. Puc entendre que una dona víctima de violència de gènere tingui por de qualsevol home, però pintant el món de color rosa no se soluciona la vulnerabilitat, fragilitat i submissió sota la qual encara vivim les dones. Al contrari, ens proporciona encara més indenfesió i inseguretat, ens continua marcant com a diferents, inferiors. Només plantejeu-vos una cosa: entendríeu un servei com aquest per homes? Ja plantejava aquesta situació incoherent i desigual en un apunt de fa gairebé un any. Però sembla que enlloc d'avançar, cada vegada anem a pitjor.

________________

Per cert, Interior ha prohibït les manifestacions falangistes d'aquest diumenge, així que esperem que la jornada transcorri amb total normalitat.

"Se va haber un follón..."

2009-12-02T11:11:00.004+01:00

Típica i mítica frase de l'APM per aventurar esdeveniments el proper dia 13 de desembre. Però és que les notícies amb les que ens despertem no auguren res de bo... Com era d'esperar, la Falange Española de las JONS es concentrarà i manifestarà el proper 13D als municipis on es realitzin les famoses consultes independentistes. Potser s'han espantat, després de veure l'entusiasme que es va viure diumenge a l'auditori del Fòrum de Barcelona... De moment, però, només es tracta de la seua voluntat, els falta l'autorització del Departament d'Interior, que diu haver-se mobilitzat per evitar conflictes.

No vull posar en dubte en cap cas el dret de manifestar-se i de llibertat d'opinió, però no creieu que són ganes de tocar el voraviu? M'agradaria saber que es diria dels catalans si se'ns acudis fer una manifestació independentista el dia de la Hispanidad pels carrers de Madrid? O encara més, cel·lebrar les consultes el dia de la Constitució sagrada, com ja s'havia aventurat? Penseu amb els senyors de TeleMadrid i trobareu la resposta.

Però el que més m'inquieta de tot plegat és... hi haurà prou falangistes perquè hi hagi una mínima representació d'aquest col·lectiu als 161 municipis que votaran a favor, o no, de la independència? Encara haurem d'esperar uns dies per saber-ho...

Fotografía: Oriol Duran, via elpunt.cat. Aquesta imatge d'Arenys de Munt es podria repetir en diversos municipis el 13D.

Look at això!

2009-11-25T09:57:00.011+01:00

Què s'amaga sota l'harmoniosa gespa d'Amèrica? Això és el que intenten respondre el corresponsal de TV3 a Washington durant quatre anys, Albert Elfa, i la seua dona, també periodista, Anna Garcia. I ho fan amb el llibre que han escrit conjuntament després de l'experiència viscuda a Amèrica. De la mà de Cossetània, han publicat Look at això! La vida sota l'armoniosa gespa d'Amèrica, on fan un retrat de la societat nord-americana sota dos punts de vista: el primer, basant-se en el dia a dia i relatat per Anna Garcia, i el segon, el que ha viscut Elfa com a corresponsal a partir de l'ascens que durant dos anys ha protagonitzat l'actual president nord-americà, Barack Obama.

Per si us voleu fer una idea de com han estat aquests quatre anys d'Elfa i la seua família a Washington, podeu llegir l'entrevista al corresponsal que publica avui El Punt. I si us entusiasma, com m'ha passat a mi, cap a la llibreria falta gent!

Un llibre que tot i que encara no he llegit, crec que pot ser molt interessant i ens pot oferir una nova visió d'aquesta societat que segur que ens sorprendrà.

Veus amenaçades

2009-11-16T11:45:00.004+01:00

Les noves teconolgies han aportat a l'actual societat de la informació, un augment de la llibertat d'expressió. O si més no, així és com hauria de ser. Blocs, xarxes socials... la comunicació es diversifica i tothom hi pot dir la seua. Però no a tot arreu, expressar opinions i pensaments és tant fàcil.

Molt poques vegades ens arriben, pels mitjans tradicionals, notícies sobre l'empresonament de blocaires per motius de llibertat d'expressió. Però això, no passa poques vegades, sinó que passa massa sovint i són massa els blocaires empresonats. En molts països hi ha atacs governamentals contra internautes dissidents, i Threatened Voices vol deixar-ne constància.

Aquesta pàgina sobre les "veus amenaçades", iniciativa de Global Voices Advocacy, aplega tots els casos de persecució de blocaires que han sortit a la llum i els situa en un mapa que deixa clar quins són els països més perseguidors. Curiosament, la Xina, el país on ahir Barack Obama va defensar la llibertat d'expressió com un dret universal, encapçala el rànquing, seguida d'Egipte, l'Iran i Tuníssia.

Nosaltres, que de moment ens podem expressar lliurement, aprofitem-ho per denunciar aquesta situació. La repressió contra opinions i pensaments no porta enlloc, només genera conflictes, violència i odi.

Fotografia: mapa de Threatened Voices

Aquí, a la Xina i on sigui

2009-11-12T10:32:00.004+01:00

La notícia recorda a l'escena (vídeo) de Josep-Lluís Carod-Rovira al programa de TV1, Tengo una pregunta para usted. No feia més que repetir als seus interlocutors que es deia Josep-Lluís, i no José Luis, com alguns s'entestaven a dir-li. Fins al punt que Carod-Rovira va deixar anar la memorable frase "Me llamo Josep-Lluís, aquí, en la Xina y donde sea".

Doncs, ara, resulta que un cambrer del Masnou, del restaurant Coloma, ha estat suspès de sou i feina per fer notar, a un client, que es diu Jaume, i no Jaime. Però, on anirem a parar! Els amos del restaurant, quan el client es va queixar de que el cambrer l'estava contradient, van demanar al seu treballador que es disculpés, i al negar-s'hi, li van aplicar la sanció per deslleialtat.

Això és un insult, però no només com a catalans, sinó com a persones. Ningú ens pot exigir que demanem perdó per reivindicar que ens tractin amb educació, com ho fem nosaltres. El president de la Generalitat es diu José Montilla, o fins i tot Pepe per als amics. Però mai he sentit a ningú dir-li Josep, i tampoc m'imagino a cap català a Madrid canviant els noms dels cambrers.

Jaume, continua reivindicant que et dius Jaume i no Jaime, i t'ho dius aquí, a la Xina i on sigui.

Foto: Jaume Valls mostra la carta amb la sanció que li ha imposat el restaurant. ACNJ

Dani Flaco: música propera i sincera

2009-11-03T09:43:00.005+01:00

A vegades, la millor música no es troba només en concerts multitudinaris de grans estrelles, sinó que també es pot gaudir d'aquest plaer en petites sales i de la mà d'artistes no tant reconeguts. És el cas de la música de Dani Flaco, del qual vaig poder gaudir en directe el dissabte passat a la nit a La Vaqueria de Tarragona. Amb només la seua guitarra i la seua veu, ens va transmetre sentiments molt profunds, però a la vegada, molt senzills, que es plasmaven en cada una de les notes. Les seues cançons parlen de tot allò que tots hem sentit alguna vegada o altra: amor, desamor, passió, tristesa, malenconia... Lletres sinceres que neixen a la perifèria urbana de Barcelona i ens parlen d'històries properes.

Des d'aquí, vull felicitar Dani Flaco per la seua música, i donar-la a conèixer a tots aquells que us agradi la música d'autor (o si més no, així és com se'l defineix).

Per gustos, els impostos

2009-10-28T10:13:00.004+01:00

"Bon dia, sóc ric i m'agradaria que em pugessin els impostos". No, evidentment, no són declaracions del Millet, però tampoc és ciència ficció.

Un grup de rics d'Alemanya demana que els pugin els impostots per ajudar al país a sortir de la crisi. I no és broma. Informava de la notícia Europa Press a finals de la setmanada passada. Resulta que a Alemanya quedes exempt de pagar l'impost de patrimoni si tens un patrimoni superior a mig milió d'euros. I aquests rics, no hi estan d'acord. Segons els seus càlculs, si els més rics del país abonen a Hisenda un 5% de les seues fortunes durant dos anys, l'estat disposaria de 100.000 milions d'euros per a invertir en polítiques socials o necessitats bàsiques com l'ensenyament o la salut.

I és que per sort, en aquest món no tothom és igual, i per a gustos, no només els colors, sinó també els impostos. Llàstima, però, que dels més de dos milions de rics alemanys, només 44 s'han sumat, de moment, a la iniciativa.

Però entre tantes notícies de corrupció, estafes, polítics i millonaris "indeseables", crec que val la pena destacar una notícia que, per bé que no canviarà tot aquest desori polític i econòmic, potser ens donarà una mica d'aire fresc enmig de tanta contaminació.

Fotografia: 3cat24.cat

(Aquests darrers dies no es podien deixar comentaris, disculpeu les molèsties, ara ja està solucionat!)

(In)Justícia

2009-10-23T10:08:00.007+02:00

Portada de La Vanguardia d'avui: "Millet declaró al juez que tiene un millón de euros en Suiza". Notícia d'El Punt d'avui: "El personal del Palau va fer hores extres per preparar les bodes de les filles de Millet". Notícia de l'Avui: "Millet va demanar més diners al govern el dia abans de l'escorcoll".

I així, ens hi podriem estar fins demà. Amb totes aquestes informacions, el conjunt de la societat catalana no entén com aquest xoriço amb corbata no està a la garjola. La conseqüència: desconfiar encara més de la justícia, que més aviat es converteix en injustícia. Potser, perquè el senyor Millet i companyia estéssin ja entre reixes, haurien d'haver comparegut davant del jutge amb pantalons estripats, bruts, i amb cara de morts de gana.

Totalment indignant.

Imatge: La punxa d'en Jap. Vinyeta de Joan Antoni Poch publicada a El Punt el 17 d'octubre

______________________

Un any de plaers. Ja fa un any que em vaig iniciar en el món dels blocs, i cada dia m'hi sento més a gust. Gràcies a vosaltres, als que heu passat per aquí i, quan ho heu cregut oportú, n'heu deixat constància, aquest any ha estat ple de plaers.

Una abraçada a tots i totes!

Reflexionem-hi, si us plau...

2009-10-19T09:54:00.001+02:00

Quarts de deu de la nit. Engego la televisió i començo a fer zàpping. De seguida arribo al TN vespre de TV3, i unes imatges en directe des d'Estats Units em criden l'atenció. El Pellicer va donant informació difusa, inexacta, plena de "és possible que...", "podria ser que...". Com si es tractés d'un rumor d'aquells que tothom dona per cert però que ningú sap d'on ha sortit. Continuo el meu passeig televisiu. A Antena 3, Matías Prats també ofereix les mateixes imatges, i la mateixa informació poc precisa.

I així, una emissora darrere una altra. Dijous a la nit, a la mateixa hora, totes les emissores de l'estat espanyol estaven oferint les mateixes imatges, així com ho feien les emissores americanes. Suposadament, un nen viatjava en un globus a la deriva. Ningú, absolutament ningú, va contrastar o verificar la informació. I ara, ja ha quedat clar que tot era un muntatge. El mateix va passar amb la suposada lleona de la Sénia, que després va resultar ser un gos. Hi havia testimonis, d'acord, però si jo ara dic que he vist un elefant passejant-se per la Rambla de Tarragona, també faran un desplegament de mitjans com el que van fer per la lleona?

Són dos exemples sobre els quals els professionals de la comunicació, els periodistes i totes les persones vinculades al món de la informació, hauriem de reflexionar. La necessitat de la immediatesa, de no ser menys que la competència, ens ha portat a oblidar-nos dels principis més bàsics del periodisme: verificar i contrastar. Reflexionem-hi, si us plau. Que el llegir no ens faci perdre l'escriure.

Àgora

2009-10-16T11:25:00.000+02:00

L'àgora era la plaça pública de les ciutats gregues, el centre comercial, cultural i polític on se celebraven les assemblees de ciutadans.

Però en l'actualitat cinematogràfica, Àgora ha adquirit aquests dies una nova definició. Es tracta de la pel·lícula espanyola més taquillera de l'any, i això que només fa una setmana que s'ha estrenat a les nostres sales.

Us la recomano, no perquè sigui espanyola, sinó perquè tot i que algunes crítiques consideren que el film "no enamora", a mi em va tocar la fibra. He de confessar que el meu primer sentiment vers la pel·lícula era de reticència, però ara crec que és una història que no deixarà indiferent a ningú.

Intimitats al descobert

2009-10-08T09:42:00.000+02:00

Ni guardant un secret a Hotmail, Gmail o Yahoo, podem estar tranquils. I és que des que un "hacker" va fer públiques en una plana web les adreçes i les corresponents contrasenyes d'uns 30.000 usuaris d'aquests servidors de correu electrònic, totes les nostres intimitats estan al descobert. Amb l'actual societat de la informació, podem arribar a guardar més secrets al correu electrònic que en qualsevol caixa forta, i que algú descobreixi la nostra clau d'accés i pugui entrar como Pedro por su casa al nostre compte de correu, es pot convertir en una tragèdia.

Per ara, la web on es van publicar les contrasenyes, està bloquejada, però per precaució, ens recomanen que canviem la nostra clau d'accés. Ja ens podem comunicar amb senyals de fum, amb telegrames, amb cartes tradicionals o amb correu electrònic, que la nostra intimitat, d'una manera o altra, sempre es veurà vulnerada.

Justots per pecadors

2009-09-30T20:57:00.000+02:00

Fa dies que la societat catalana viu consternada pel cas del Palau de la Música Catalana, degut a que s’ha descobert la gran quantiat de diners que Lluís Millet ha sostret de la Fundació Orfeó Català. Tothom ha posat el crit al cel, ja que el fons econòmic de la Fundació se sustentava amb donacions de particulars i subvencions d’ens públics. Però si ens parem a pensar un moment sobre la situació, el cas no només suposa un greuge a totes aquelles persones que han confiat, tots aquests anys, amb la bona fe del senyor Millet. L’afer va molt més enllà, i suposa un greuge també per a les futures gestions de patrocini i mecenatge.

El Palau de la Música és un símbol del país, i és gràcies a això que ha rebut, sempre, el suport de la societat (fet que s’ha traduit en donacions econòmiques). S’ha guanyat la confiança i la credibilitat al llarg dels anys, però el cas Millet ha deixat la situació ben complicada. En un article del diari Avui, del 19 de setembre, ja es parlava del perjudicat que pot resultar el patrocini del Palau arran de tot el que s’ha descobert, ja que algunes empreses ja han congelat els contractes actuals. El Palau, però, és un símbol, i a la llarga, tornarà a recuperar aquesta credibilitat i empreses que hi participin, perquè la gent entendrà que la deshonra no és per la institució, sinó pel senyor Millet. Ara bé, el pitjor de tot és que, de retruc, crec que el cas ha perjudicat, o perjudicarà, tots els projectes de patrocini i mecenatge que actualment hi ha en marxa o a punt d’engegar. Com ho fa, amb aquest precedent tant recent i que encara està en boca de tothom, una entitat o associació per anar a demanar el patrocini d’una empresa o particular? La credibilitat costa molt de guanyar, i el problema de casos com aquest és que afecten tot l’àmbit cultural i social d’un país. Ja se sap, paguen justos per pecadors.

Crec que mentre no s’oblidi tot el que ha passat (cosa que costarà, ja que el procés judicial va per llarg i cada dia ens despertem amb més descobertes sobre l'assumpte), molts projectes de patrocini i mecenatge es veuran afectats per aquest cas. A ningú li agrada que juguin amb els seus diners, i menys amb els que es donen de bona fe, i això és el que ha fet el senyor Millet. A partir d’ara, convèncer una empresa o un particular perquè col·laborin en un projecte de patrocini, serà encara més difícil. Però tot i que el panorama pinta magre, també m’agradaria destacar que, per sort, en aquest país també hi ha molta gent honesta i compromesa; persones que, aquestes sí, treballen cada dia per la cultura i altres àmbits socials d’aquest país. I moltes iniciatives i projectes, necessiten un suport financer. Espero, doncs, que tinguin més pes les persones vertaderament honestes i no alguns personatges poca-vergonyes.

Pà i vacançes? O escola 2.0?

2009-09-25T10:05:00.000+02:00

Ja fa dies que ha començat el nou curs escolar. I com a novetat d'engunay, a banda de les precaucions per la grip nova, que de tant parlar-ne ja es fa vella, hi ha els ordinadors portàtils. No han arribat, per descomptat, a tots els centres i aules, sinó que només s'han facilitat a mode de programa pilot en algunes aules de secundària de Catalunya. La situació ha provocat un debat en el qual ja s'han donat diversos punts de vista. S'ha parlat de si la mesura és precipitada, ja que no hi ha suficients continguts adaptats a aquesta nou suport educatiu, o fins i tot moltes escoles no tenen la infraestructura necessària per treballar-hi. Per no parlar de la poca formació de cara als professors, és clar.

La meua inquietud, però, no rau en si hi ha prous continguts o una potència de connexió a la xarxa adequada. La meua preocupació està en la qualitat de l'educació. En aquest país, tenim unes dades nefastes en temes educatius (no cal parlar del fracàs escolar, per exemple) i només cal fixar-se una mica amb tot el que ens envolta i ens adonarem com, cada dos per tres, podem trobar cartells, avisos o altres escrits amb greus faltes d'ortografia.

No em considero carca, i en aquest sentit, crec que està bé introduir el suport del present i el futur, és a dir, l'ordinador, a les aules. Perquè treballar amb un ordinador no deixa de ser, simplement, canviar el suport amb el qual es treballar i de retruc, la metodologia d'ensenyament i aprenentatge. Però que el llegir no ens faci perdre l'escriure, i mai tant ben dit. No ens oblidem d'allò que és més important: la qualitat de l'ensenyament. Perquè em fa mal a la vista veure el cartell d'una important llibreria on hi diu "Tancat per vacançes", o una carta d'un restaurant on hi diu "pà". I és que per molt que no hi donem importància, l'ortografia i l'ús de la llengua en general és un símptoma del nivell educatiu d'un país.

Espero que els xiquets i xiquetes que aquest curs treballin amb ordinadors, en treguin el màxim profit, i que l'experiència serveixi per detectar les macances i els punts forts d'aquesta nova metodologia d'ensenyament. Però als responsables d'ensenyament del nostre país els vull dir que abans de posar ordinadors a les aules, es preocupin d'altres aspectes molt més importants i treballin per una millor formació dels alumnes. A l'escola, hi ha en joc el futur del nostre país. Vostès escullen: pà i vacançes? o escola 2.0?

Jo sóc català?

2009-08-26T21:55:00.000+02:00

Recupero aquest raconet tan meu i personal parlant-vos de l'últim llibre que m'he llegit. He deixat aquest bloc abandonat a causa del desori típic de cada estiu: que si avui aquí, que si demà me'n vaig no sé quants dies allà, que si ara em surten altres ocupacions... En fi, que he fet de tot menys actualtizar el bloc, però almenys, he pogut gaudir del plaer de la lectura. Després d'endinsar-me en un món fantàstic però amb intriga i ple de sentiments profunds amb la saga Crepuscle, de Stephenie Meyer, vaig decidir abordar la meua llista de llibres pendents, i el primer que vaig tenir entre les mans va ser la primera obra de la marroquina Najat El Hachmi, Jo també sóc catalana. M'ha divertit molt, però també ofereix grans reflexions. La seua experiència no és la de tots els immigrants, però si que ens pot donar una visió d'aquest fenomen eternament d'actualitat completament diferent a la que estem acostumats. El seu català, impecable, no cal ni dir-ho, i la seua prosa fresca, entenedora però a la vegada detallista. Us en deixo un fragment, a veure si us animeu. Ah, i quan m'hagi llegit L'últim patriarca, amb el qual va guanyar el premi Ramon Llull, també us en faré cinc cèntims (després d'aquesta lectura, ha sumat punts en la meua llista de pendents...).

Falsament havia somiat en un futur català, sense traves, però les decepcions es van succeir una darrere l'altra, la feina, la burocràcia, les beques universitàries, que llavors només es concedien a residents (no importaven les matrícules ni els excelents), que arribessin els divuit anys i encara no pogués votar, l'insuportable sofriment de buscar un pis de lloguer, sempre sortia un familiar a última hora [...], els comentaris que es podien escoltar a l'autobús o al supermercat... Un país que era el meu, que ja havia après a estimar-me com qualsevol altre català, de cop i volta em rebutjava, no volia saber res de mi.

Reinventar-se o morir

2009-06-23T10:24:00.000+02:00

Si alguna cosa té de bo tot això de la crisi, són les iniciatives curioses que se' n deriven. I és que ja ho diuen, es tracta de reinventar-se o morir.

L'última experiència provocada per la situació econòmica de la qual m'he assabentat, a través d'Absurd Diari, és un bar de Cullera (València) on els clients poden insultar els cambrers per tal de, com no pot ser d'altra manera, desfogar-se de la crisi! I no només els donen màniga ampla perquè deixin anar un repertori d'improperis, sinó que a més, existeix una motivació: si al cambrer li agrada, o troba curiós o graciós algun dels insults, et recompensa amb una consumició gratis! I tot amb un sol objectiu: que els clients d'aquest bar es despatxin a gust abans d'arribar a casa i així la família no hagi d'aguantar la mala llet que provoca la mateixa situació econòmica.

Iniciatives com aquestes generen, evidentment, opinions múltiples. Alguns, només hi veuen avantatges, i estan encantas. D'altres, però, creuen que d'aquí a la violència hi ha un pas, i temen que la cosa traspassi l'aspecte verbal i arribi a les mans. Sigui com sigui, amb aquesta iniciativa, el bar guanyarà clientela, això segur, ja sigui persones que vulguin fer ús del servei, o simplement, atreurà mers espectadors i encuriosits per veure qui la diu més grossa.

Aquesta crisi, no la desitja ni l'ha buscat ningú, però el que està clar és que aguditza l'enginy i la creativitat de tots plegats. Això, o morir.

Treient pit

2009-06-16T10:10:00.000+02:00

Avui us vull parlar d'un programa de televisió que va acabar ahir amb un molt bon índex d'audiència. Es tracta del talent show Casal Rock, de TV3, que ahir va cloure amb el concert final, amb un 21% de quota de pantalla (i això, avui en dia, déu n'hi do...). 25 avis i àvies de Catalunya van fer vibrar amics i familiars en un concert d'èxit, interpretant cançons de rock que, ni ells mateixos ni els seus coneguts, mai s'haurien imaginat que cantarien.

Pel que fa al format del programa, potser hi hauria coses a millorar, tot i que personalment crec que ha estat molt encertat. Hi hagut moments d'humor, moments més sentimentals, moments d'eufòria i moments de frustració. Però sempre, des de l'entreteniment. I és que el que crec que ha provocat l'èxit del programa ha estat els valors que s'han trasmès. Esperit de superació, voluntat, ganes i empenta, uns valors que no tenen edat i que el programa ha demostrat que estan a l'abast de qualsevol. Els avis que han participat al programa, "han tret pit i han cantat ben fort", com diu la cançó, i s'han omplert de vitalitat. I no només això, segur que han entusiasmat a més d'un que s'ho mirava per la petita pantalla. Marc Parrot parlava no fa gaire del programa en una entrevista al Punt, i com bé va afirmar, "el millor és que no s'ha hagut de forçar res". Els avis han estat 100% autèntics i naturals.

De moment, Oriol Grau, cap de l'àrea d'entreteniment de TV3, no descarta fer-ne una segona edició, tot i que potser en la pròxima ocasió, els avis s'atreveixin encara més i puguem veure un Casal Hip-hop o un Casal Techno. Sigui com sigui, de moment, els avis més rockers de Catalunya interpretaran la cançó de l'estiu de TV3 amb Whiskyn's. El salt a la fama és inminent.

Viure la vida

2009-06-10T13:06:00.000+02:00

La contra de La Vanguardia d'avui ens dóna una altra lliçó de com viure la vida. Sembla que el fenòmen de l'Albert Casals, amb la filosofia anomenada per ell mateix "felicisme" i el seu llibre El món sobre rodes, no és únic. Ima Sanchís ens presenta a Gema Hassen-Bey, esportista d'elit, cantant, compositoria, ballarina, actriu... Una dona polifacètica que des dels quatre anys va amb cadira de rodes. Però això, per a ella, no és cap impediment. La manera de veure la vida d'aquestes persones ens hauria de fer reflexionar a tots i a totes. Sovint, ens amarguem per problemes sense importància i no ens adonem de les grans possibilitats que ens ofereix la vida.

No he tingut l'ocasió de llegir el llibre de l'Albert Casals, però sí que he llegit i vist entrevistes que li han fet, i la veritat és que irradia molta força i energia. Si podeu, llegiu l'entrevista a Gema Hassen-Bey, jo us deixo amb una frase que transmet molta vitalitat: "Uno puede conseguir lo que se proponga, y se lo digo desde esta silla".

Netejar el que altres embruten

2009-06-01T09:52:00.000+02:00

Comença el mes de juny, tot i que ja fa molts dies que fa calor. Després d'estar tant temps sense poder actualitzar aquesta petita finestra al món cibernètic, ho faig amb una notícia que passarà desapercebuda, però crec que és digna de donar-la a conèixer.

Amb la primera calor d'estiu, ja hem vist els primers banyistes a les platges de la costa catalana. Molts, però, només hi van a prendre el sol o a passar-hi un dia de relax. Jo mateixa tinc moltíssimes ganes de prendre el meu primer bany de sol, estirada a la sorra, sentint la brisa del mar i llegint un bon llibre. I tot això, és clar, en un entorn natural net i ben cuidat. I aquí és on està la qüestió.

Al mateix temps que els primers ciutadans s'han apropat a la platja, un grup de voluntaris també ho va fer ahir a les platges del Delta de l'Ebreper netejar la brutícia que altres deixen. I és que encara no puc entendre com plaer i descans han d'estar renyits amb ser cuidadós i respectuós amb el medi ambient.

La inciativa, la neteja de platges popular, es va dur a terme en motiu del dia mundial del medi ambient, que se celebrarà el proper divendres cinc de juny, promoguda com cada any pel Parc Natural del Delta de l'Ebre. La notícia, la podeu llegir a El Punt, però des d'aquí, volia felicitar el grup de voluntaris que, humilment i sense cap afany de reconeixement de la seua tasca, van dedicar el matí d'un diumenge de pont (molts d'ells eren veïns d'Amposta, i avui es festa a la capital del Montsià) a netejar el que els altres embruten.

Les desenes i desenes de bosses que ahir van omplir la vintena de voluntaris demostren que l'incivisme es díficil d'erradicar. I és que embrutar un entorn natural, sigui quin sigui, és molt més que mala educació.

A ningú li agrada netejar el que els altres embruten, i tots volem gaudir, quan invaïm els espais naturals, de llocs nets i agradosos. Així que abans de llençar les deixalles allà on ens vingui de gust, potser que ens ho pensem dues vegades.

Princeses

2009-04-23T08:57:00.000+02:00

Avui, que celebrem el dia en que Sant Jordi va salvar la princesa del terrible drac, us vull recomanar un dels meus llibres preferits, La princesa que creia en els contes de fades, de Marcia Grad. M'agradaria comentar-vos un fragment que ajuda a comprendre moltes coses, però no tinc el llibre aquí. Us diré, però, que es un llibre que us descobreix l'amor vertader, que et fa valorar-te més a tu mateixa i a comprendre que mai s'ha de deixar de lluitar per aconseguir els nostres somnis.

No serà un dels llibres més venuts aquest Sant Jordi, ni té el reconeixement de cap premi, però us el recomano. Jo el vaig llegir en un moment de la meva vida en què necessitava clarificar les meves idees i sentiments i de veritat que em va ajudar a comprendre moltes coses sobre la vida, sobre l'amor.

Feliç dia de Sant Jordi!

Fer la puta i la Ramoneta

2009-04-21T09:48:00.001+02:00

Fer la puta i la Ramoneta: Actuar amb duplicitat.

Ho rebo de bon matí al meu correu de la mà de RodaMots, una pàgina que, si t'hi subscrius, cada dia et fa arribar al teu correu electrònic el significat d'una paraula o frase feta en català. Aquesta, ja la sabia, penso mig adormida.

Després, també com cada matí, consulto la versió digitial d'El Punt, primer, les notícies d'Amposta. Titular: Alcaldes del Delta volen actuacions immediates contra el canvi climàtic. Em sembla bé, penso. Però m'encén l'alarma d'emergència el subtítol: D'altres, més tranquils, asseguren que ja hi ha projectes en marxa. I de seguida em ve al cap la pregunta: quins seran, els més tranquils??

Llegeixo l'entradeta i, quan veig els alcaldes d'Amposta i l'Ampolla, Manel Ferré i Francesc Sancho, tots dos de CiU, es mostraven preocupats i reclamaven actuacions imminents per solucionar els problemes de regressió i subsidència que el Delta ja patix. «Això és una emergència nacional», va manifestar Manel Ferré, tot precisant que «ha arribat l'hora de deixar els estudis i prendre mesures concretes», em ve al cap la frase que he llegit a primera hora del matí: fer la puta i la Ramoneta.

Els mateixos que, no fa tants anys, no es van mullar el cul per salvar el riu i el Delta del Pla Hidrològic Nacional, ara ho qualifiquen d'emergència nacional! Això si que és, sens dubte, fer la puta i la Ramoneta...

La vida sense ell

2009-04-10T12:34:00.000+02:00

"T'imagines la vida sense ell? S'ha acabat la por, s'ha acabat patir, s'ha acabat suportar la vida. La viuria, la vida, com fa tothom."

Aquests dies, que per fi he tingut una mica de temps, he llegit un llibre que, donat que s'apropa Sant Jordi, crec interessant que us recomani.

L'escriptora i periodista Isabel-Clara Simó m'ha tornat a atrapar amb una de les seves novel·les, com ja ho va fer al seu moment amb Raquel, i una altra vegada, m'he devorat un dels seus llibres, aquest cop, però, el culpable ha estat T'imagines la vida sense ell?

Si ja heu llegit a Simó, coneixereu el seu estil literari. D'aquesta novel·la només us diré que no aporta cap intriga, però si que tracta molts sentiments. A més, ens apropa a una temàtica que, per desgràcia, omple cada dia pàgines de diaris i minuts d'informatius: la violència de gènere.

Un llibre fàcil de llegir, i tot i que emmarcat en un context històric que perd importància, encara avui és actual. Tant de bo, algun dia passi a ser història.

La sida a l'Àfrica i les barbaritats del vaticà

2009-03-18T10:00:00.000+01:00

L'anunci, ahir, de la nova campanya de la Conferència Episcopal, ja em va indignar profundament, fet que em va portar a un debat intens amb algunes persones. Però és que avui, ja no dono crèdit al que llegeixo. Segons he vist a La Vanguardia, Benedicte XVI va dir ahir a l'Àfrica que "la sida no es venç amb preservatius". Segons el Sant Pare (si és que de sant en té alguna cosa, ja em disculpareu), la solució a l'epidèmia de la sida està en "la renovació espiritual y humana" de la sexualitat i "l'amistat cap aquells que pateixen".
Actualment, la sida a l'Àfrica és un problema que afecta i augmenta sobretot en les zones més rurals, on, a més, hi ha menys informació i serveis de salut. Actualment, estan infectades amb el virus d'immunodeficiència humana (VIH) uns 22'5 milions de persones a l'Àfrica subsahariana, i només durant el 2007, es van produir en aquesta zona el 75% de les morts per sida del món.

Senyors del vaticà i de la institució eclesiàstica en general, estem parlant de vides humanes. I no és només això. Segons un informe de la ONU, la sida devasta sobretot a la població en edat productiva, d'entre 15 i 50 anys. Això suposa també un greu problema econòmic i de producció pel país. Com es pot veure al mapa, la sida suposa una gran pèrdua de mà d'obra, i en els països subdesenvolupats de l'Àfrica, això agreuga molt més la seva situació.

Amb tot això, no es pot permetre una afirmació com la del pontífex. Un altre tema seria la formació i l'educació que necessita rebre la població africana perquè es conscienciï de la necessitat de l'us del preservatiu, ja que actualment, és difícil que un home accedeixi a utilitzar-lo, i encara més, que una dona l'hi exigeixi. Per sort, moltes ONG's hi duen a terme una gran tasca.

Pel català!

2009-03-02T09:54:00.000+01:00

Llegint el suplement de cultura de l'Avui, em vaig fixar en l'aportació que havien fet en un blog d'algun racó de la blogosfera catalana. L'aportació és molt senzilla: amb català, un post, no és més que un apunt. Com tots sabreu, la paraula post ve de l'anglès, i de fet, si consultem apunt a l'Enciclopèdia Catalana, és la paraula més indicada per donar significat al que és un post:

2 pl Notes més o menys sumàries preses en llegir un llibre, un document, etc., en escoltar una explicació, un discurs, etc., per ajudar-ne la recordança o aprofitar-les a qualsevol altre fi.

A més, en castellà, el verb postear tampoc està acceptat oficialment (vegeu la RAE), tot i que al diccionari de la Wikipedia, hi podreu trobar tota la conjugació.

Evidentment, cadascú que faci el que vulgui, però a partir d'ara, en aquest blog, trobareu apunts, i no posts!

Sempre igual...

2009-02-27T10:16:00.000+01:00

Què passa, que sempre la paguem els mateixos? No sé quants diners s'invertiran per solucionar els problemes de rodalies (de Barcelona, és clar), i paral·lelament, a les dues estacions més importants de les Terres de l'Ebre es retallen els horaris. Així ho explica avui El Punt: L'estació de Tortosa i la de l'Aldea-Tortosa-Amposta, tanquen ara a les 21:30, deixant així als passatgers de quatre trens a les fosques, sense possibilitat d'anar al lavabo i sense saber per quina via entrarà el tren que han d'agafar o que esperen.

Es poden invertir milions a rodalies, però a les Terres de l'Ebre no es pot allargar dues hores els horaris dels treballadors per oferir un servei digne. Ja em direu si això és just... Pocs serveis que tenim, i cada vegada més retallats... Realment indignant.

El Punt celebra els 30 amb nova web

2009-02-24T09:38:00.000+01:00

El diari El Punt celebra avui els seus 30 anys, i ho fa estrenant una nova pàgina web. En aquests temps que estem vivint, on la majoria de mitjans de premsa escrita estan passant un mal moment, qualsevol petit pas endavant crec que és una bona notícia. Així que us animo a que entreu en aquesta pàgina, on podreu consultar les notícies de la població que volgueu, ja que tot i que ara ho fa amb les noves tecnologies, El Punt continua apostant per la informació local i de proximitat. Així, quan hi entreu, haureu de ficar el nom de la població catalana que volgueu consultar, i llavors us sortirà la informació relativa a la població, a la comarca, i tota la informació d'abast més general.

No us explico res més, millor que hi entreu. Crec que és una web que està bé, tot i que es podrien millorar alguns aspectes. Tot i això, pot ser una bona eina per estar informat i donar també la vostra opinió de tota la informació que es publiqui.

Enfarinats...

2009-02-22T23:30:00.000+01:00

Per Caranaval, cada poble i ciutat viu les seues festes i tradicions. Avui us penjo una notícia d'El Punt, on es parla d'una tradició del poble del Monstià on es viu amb més entusiasme aquesta festa: Godall. Un dels actes centrals i més tradicionals del seu carnaval és la "guerra de farina". És increïble, us ho dic jo, que vaig acabar amb farina fins a les orelles. La gràcia està en anar-hi amb una pila d'amics, tot i que un cop allí, no hi ha ni amics ni parents. Bé, aquí teniu la notícia. Només un consell, si no voleu acabar arrebossats de farina, no us atanseu per Godall als volts de Carnaval!

Bombardeig de farina a Godall

Unes 150 persones participen en un dels actes més típics del carnaval de Godall

«Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era.» Aquesta és la frase que van repetir ahir molts dels participants en la batalla de farina de Godall. I és que en aquesta batalla, una de les activitats tradicionals i característiques del carnaval de Godall, no hi ha ni amics ni parents. La festa consisteix a llançar farina a tothom que passi pel carrer, «i com més net va, més l'embrutem», va explicar Joel Miró, veí de Godall. De la batalla, no se'n salva ningú, ni cotxes ni vianants, i fins i tot tenir la roba estesa, pot ser un perill. Per això, els més veterans de la vila van protegir portes i finestres amb plàstics. La festa, però, és un clàssic d'aquest poble del Montsià, i és una diversió tant per a grans com per a petits, tot i que la majoria de participants són joves. Alguns, fins i tot, vénen de les poblacions del voltant. És el cas de Jordi Benet, d'Ulldecona, que, tot i que ahir participava en la batalla de farina per primera vegada, va assegurar que repetirà. «Primer no estava convençut de vindre, per tot el que m'havien explicat, però ara segur que repetiré», va afirmar. I és que, com bé diu Joel Miró, «la festa no deixa indiferent ningú: o repeteixes perquè t'agrada, o no tornes mai més».

25 QUILOS PER CAP

El que impacta més d'aquesta batalla, que es tornarà a repetir dimarts vinent, és el paisatge emblanquinat en què es converteix el poble. Però això no és gens estrany, si tenim en compte la gran quantitat de farina que s'utilitza. En la batalla d'ahir, hi van participar unes 150 persones, i cadascuna portava una mitjana de 25 quilos de farina, i alguna, fins i tot més. És a dir, que en una tarda es poden arribar a tirar fins a tres mil quilos de farina, un volum que fa referència a l'hipotètic origen de la festa. La gent recorda haver fet des de sempre les farinades per carnaval, i tot i no saber-ne exactament el perquè, es pot buscar a principi del segle XX, quan la majoria de cases de Godall conreaven blat per al consum domèstic. La guerra era una manera de gastar l'excedent de farina de l'any anterior.

Set confessions

2009-02-21T14:59:00.001+01:00

Gràcies Míriam, com tu, mai he tingut un flog personal ni res d'això, així que per primera vegada faré un meme, aquest de les 7 confessions. Es tracta, doncs, d'explicar 7 coses de mi i del meu blog, i també d'invitar a 7 persones més a fer-lo. Però si em permeteu, obviaré l'últim pas, ja que la Míriam ja ha convidat a quasi tots els meus blocs amics!

Allà van les 7 confessions!

Primer us diré que la idea de fer-me un bloc em va sorgir repentinament. No ho vaig reflexionar, de sobte me'n van venir ganes i me'l vaig fer. El motiu: simplement perquè m'agrada escriure. I què millor que un bloc...

La segona cosa que us explicaré és que, si mai abans no havia tingut un blog ni res semblant és perquè sempre pensava que no tindria temps d'actualitzar-lo. I com podeu comprovar, ara que el tinc, a vegades passo bastants dies sense escriure-hi res, bé perquè no tinc temps per pensar què pot ser interessant tractar, o bé perquè no tinc temps d'escriure-ho. Tot i això, intento mantindre una certa regularitat.

Tercera: arran del blog, he descobert el blog de molts companys i amics! I això sempre és reconfortant...

A la quarta és on toca parlar de mi? Bé, no ho sé, però alguns ja em coneixeu, més o menys, i segur que tots penseu alguna cosa diferent de mi. Jo només us diré que si alguna cosa em caracteritza és ser massa perfeccionista! I dic massa perquè, moltes vegades, em costa assumir un error, i no per orgull, sinó perquè em sap greu haver-me equivocat (ma mare sempre m'ha repetit: ningú és perfecte...).

La meua cinquena confessió no sé si la coneixereu molts de vosaltres. M'encanta el món del periodisme, i sobretot, la premsa escrita. I dins del plaer de l'escriptura, també m'agrada inventar històries. Però tinc un petit problema... n'he començat infinites, i mai, per la circumstància que sigui, n'he acabat cap! Sempre busco consursos on pugui presentar algun conte o història, però és que en cap arribo fins al final!

Ja vaig per la penúltima... Si una cosa tinc clara en aquesta vida és que tot costa, i molt. Aconseguir un somni, arribar a un meta, costa molt esforç i sacrifici. Però aquest esforç no se'm fa pesat. Crec que tindre un somni i lluitar per aconseguir-lo sempre és gratificant.

I la última és que, gràcies a aquest meme, per fi he renovat el blog!

On és ara la "sostenibilitat"?

2009-02-11T11:32:00.001+01:00

N'hi ha per llogar-hi cadires, amb tot plegat: Desencallen el projecte de construir un Las Vegas als Monegres després d'un any d'especulacions. Aquest va ser el titular que va encapçalar ahir una de les informacions del telenotícies de TV3. Doncs si, finalment, 100 propietaris de les finques on s'ha de construir el complex d'oci Gran Scala, ja han signat els primers papers d'opció de compra. La notícia que oferia ahir TV3 anava acompanyada d'imatges on realment, se'ls veia satisfets, als encara propietaris d'aquests terrenys. I no només a ells, sinó també a molts habitants d'Ontinyena, localitat on està previst construir-lo. Fins a cert punt, puc entendre que en un petit poble interior, amb 610 habitants l'1 de gener del 2007, segons l'INE, on gairebé no hi viuen joves, estiguin impressionats pel complex turístic que els volen construir. Els testimonis que van aparèixer només feien que repetir la importància del projecte pels llocs de treball que crearà. L'alcalde, fins i tot, ja veu augmentar la població, ja que va assegurar que molta gent ha trucat a l'ajuntament interessant-se per anar-hi a treballar...

Però a mi, tot plegat, no m'acaba de convèncer. I tot això, m'acaba de tocar la moral quan aquest matí llegeixo, al diari El Punt, que a partir d'ara, fer camps de golf, parcs temàtics i hotels, serà més fàcil a Catalunya, ja que el nou projecte de llei ambiental que es va aprovar ahir en simplifica els tràmits. En resum, que ara el Departament de Medi Ambient inspeccionarà aquestes instal·lacions a posteriori (si em permeteu, quan el mal ja estarà fet) i serà competència només dels municipis atorgar les llicències. Perdoneu, però que això ho faci un departament de Medi Ambient, presidit per un conseller d'ICV, se suposa que el partit "verd", ecològic i sostenible, fa que dubti molt de la vertadera voluntat d'aquest grup polític. On és la "sostenibilitat"? Aquesta paraula tan fantàstica i tant de moda i que queda tant i tant bé quan la pronuncies?

A partir d'ara, doncs, no us sorprengueu si al costat de casa, en un solar desèrtic, us munten un camp de golf, i encara menys si l'empresa és propietat d'un gran amic de l'alcalde de la vila. Ah, que no ho sabieu? Si si, l'aigua ens sobra...

Dones... per un dia?

2009-02-06T10:20:00.000+01:00

Tot comença quan arribo a la feina i, entre els comentaris humorístics de primera hora del matí (tot sigui per treure's la son i posar una mica d'alegria a l'assunto), em diuen que avui (o sigui, ahir) és Santa Agda, o Àgueda, i que és la festa de les dones. Dieu-me ignorant, però no en tenia ni idea, tot i que tampoc em sorprèn, ja que sembla que estigui de moda, organitzar festes i més festes al llarg de l'any només per dones.

Doncs bé, la cosa està en que avui llegeixo la contraportada del Diari de Tarragona, dedicada a la celebració d'aquesta festa ahir a Riba-roja, on es veu que hi ha una tradició que prové de temps immemorials, i que ara la festa està declarada d'interès comarcal. Llegeixo tot l'article, sense sorprendre'm en res del que es fa en aquesta festa: declarar una alcaldessa i dues regidores (per un dia, és clar); fer una ofrena a la santa amb coques que han fet, qui si no, les dones; un berenar de dones que van servir els homes... Bé, i tantes i tantes coses que és fan en aquestes típiques festes. Però tot, és fa només un dia. Només un.

Sincerament, soc dona i no li trobo la gràcia a que hi hagi una alcaldessa per un dia, que els homes serveixen el berenar a les dones només un dia... i així un seguit d'actes. No sé que es pretén amb tot això. Com a festa tradicional, em sembla molt bé. Però si al rerefons hi ha la lluita per la igualtat, em sembla inútil. És així, com volem arribar a la igualtat de gènere? Proclamant alcaldesses per un dia?

Tot i alguns progressos, estem molt lluny encara de la plena igualtat entre homes i dones. Està clar que hem de lluitar pels nostres drets, i una manera de fer-ho és ajuntant-nos. Però és que no coneixo cap associació d'homes, ni festes per homes, ni homes que els proclamin alcaldes per un dia... Crec que aquest tipus de coses només evidencien que encara estem molt lluny de ser iguals, en tot el que això implica.

Al final, ja ho veig vindre, ens convertirem en dones per un dia.

(Per no ser tant ignorant, he buscat informació sobre aquesta santa i les tradicions que se'n deriven. Si us interessa, trobareu informació d'aquesta i altres festes aquí: Festes.org)

Literatura jueva

2009-01-28T12:21:00.000+01:00

Per casualitat i sense buscar-lo, va fer cap a les meves mans el llibre La destrucción de Kreshev, d'un autor totalment desconegut per a mi, Isaac Brashevis Singer. Em llegeixo el llibre amb pocs dies, ja que és curt, amè i amb una trama no gaire complicada i un final que com aquell que diu ja s'intueix des del principi. Però ja a la primera pàgina apareix un element que em crida l'atenció (que evidentment, no us diré, per si algú té ganes de llegir-lo), perquè mai he llegit un llibre explicat per un narrador com aquest.
En fi, que després de gaudir de la seva lectura, he buscat informació sobre el seu autor. El primer que descobreixo és que l'escriptor jueu i ciutadà polac emigrat als Estats Units (Radzymin, 1904 - Miami, 1991), va rebre el 1978 el premi Nobel de Literatura, única vegada en que s'ha atorgat a un escriptor en llengua yiddish (llengua germànica parlada pels jueus).
No he aconseguit esbrinar quin any va escriure La destrucción de Kreshev, ja que la primera edició en castellà és del 2007. Però sigui com sigui, el que més em sorprèn de l'obra és que, si bé els seus relats estan impregnats de la llegendaria literatura de les fonts tradicionals jueves, l'autor tracta aquests temes amb una profunda ironia i amb un enfoc modern i peculiar que el caracteritza.
És una obra senzillla, entretinguda, que permet adquirir uns coneixements bàsics d'antigues tradicions jueves, amb uns personatges ben perfilats i que segueix la narració clàssica de tota la seua obra: la normalitat es trenca per un esdeveniment...
Sempre està bé descobrir autors amb cultures completament diferents a la nostra.

Per qui vulgui conèixer una mica més la seva biografia: Biografia d'Isaac Bashevis

Només en fa setanta...

2009-01-22T21:11:00.000+01:00

Avui he tingut l'ocasió de visitar l'exposició, a Tarragona, Capa, aquí. Pels qui no ho sapigueu, l'exposició recull les 30 fotografies que Capa va positivar, de les 101 que va fer seguint els ciutadans que fugien desesperadament davant l'arribada de les tropes franquistes a Tarragona. Ha sigut una bona experiència, per dos motius que ara us explicaré.

Un, per tenir l'oportunitat de veure les fotografies d'aquest gran fotoperiodista nascut a Budapest. Tot i que la seva foto més coneguda no està exempta de polèmica, a causa dels rumors que corren de que sigui un muntatge, les fotografies que he vist avui capten moments únics, retrats que transmeten sentiments i sensacions. I amb aquestes fotografies, no calen muntatges. Com bé va dir Capa, a Catalunya i Espanya, durant aquella època, "no cal fer muntatges, les fotografies estan allí".

I l'altre motiu, crec que el més important, és el fet de recordar un episodi de la història que sovint sembla que tothom hagi oblidat. D'acord que no és agradable recordar una guerra, però com bé diu l'eslògan, només en fa 70. Només fa 70 anys que va acabar aquella terrible guerra, només fa 70 anys del patiment que milions de persones van sofrir. Però és que la història, no només serveix per recordar, sinó per entendre els temps actuals. I per sort o per desgràcia, pel que sigui, molts aspectes de la nostra vida, de la política d'aquest país, etc, estan marcats per aquesta història que, tot i que sembli llunyana per aquells que no la vam viure, ens és molt propera.

Potser nosaltres no hi erem, però sí els nostres avis. Ells van viure aquella guerra, com segur ens han explicat tantes i tantes vegades en discursos que em trobat del tot llargs i avorrits. Però nosaltres som el seu llegat, nosaltres som el llegat d'aquesta història.

A vegades, veient el panorama actual, em pregunta de que va servir la lluita de tantes i tantes persones... i tot i que a vegades no ho puc evitar, intento no creure que va ser envà...

Una vida normal

2009-01-17T19:13:00.000+01:00

Qui no ha sentit mai afirmar, amb plena convicció, que l'esport és salut? És cert, però potser el que no hem sentit a dir mai és que hi ha persones per a les quals fer esport és alguna cosa més que salut –i també alguna cosa més que aconseguir un premi–. Durant el XVII Campionat Territorial de Natació per a persones amb discapacitat intel·lectual, que es va celebrar ahir a la piscina municipal d'Amposta, es va demostrar que l'esport pot arribar a ser fins i tot una teràpia i una eina rehabilitadora. Els 225 esportistes d'arreu de la demarcació de Tarragona i algun també de Barcelona i de Castelló que van participar en el campionat són una mostra del benefici de practicar esport. Com qualsevol altre esportista, els membres dels centres esportius per a discapacitats s'entrenen cada dia, amb l'esforç i la superació personal que això comporta. Però per a ells, a diferència dels esportistes professionals, fer esport va més enllà d'assolir una marca: amb aquesta activitat demostren que poden fer una vida normal.

L'ambient que es respirava ahir a les instal·lacions de la piscina era el mateix que el de qualsevol altra competició: els jutges controlant el temps i la correcta realització de les proves, i el públic animant amb ganes i èmfasi tots els esportistes, alguns dels quals no podien evitar els nervis l'instant abans d'enfrontar-se a l'aigua, segurament per culpa d'això que en diuen por escènica.
Tot i que la importància de la competició d'ahir no era guanyar o perdre, els més afortunats, els que van aconseguir arribar en primer lloc, no van voler amagar la seua alegria, acostant les seues celebracions a les dels campions olímpics, per transmetre el seu entusiasme a tot el públic. Ahir, però, tots van tenir un premi, que els va aportar més alegria que no pas la medalla que van rebre: el fet de participar en la competició, juntament amb altres clubs i altres esportistes. Per saber-ho, no calia preguntar-los, pagaven amb la seva cara de satisfacció, plena de joia.

Però activitats com aquesta no tindrien el mateix efecte sense la tasca i la dedicació dels monitors. Ells són els qui els donen la confiança necessària, els qui els han ensenyat a perdre la por a l'aigua i els han ajudat perquè ara puguin participar en un campionat. La seua implicació és essencial, però també ho és la de les famílies dels esportistes. Amb competicions d'aquest tipus s'intenta implicar també els familiars, que, sobretot, el que valoren, a més del benefici que hi ha fent esport, és la relació que els seus fills, germans, nebots o cosins estableixen amb els companys i els monitors. I és que fer esport «és un acte integrador», com va assegurar Manel Pech, director de la residència Àngel d'Amposta. I ahir es va poder comprovar, amb l'esportivitat que tots els participants van demostrar, saludant-se en acabar la prova i felicitant-se durant l'entrega de medalles.

Quan els 225 esportistes es van llençar a l'aigua i van lluitar amb totes les seues forces, van fer alguna cosa més que demostrar que són capaços de practicar la natació. Van demostrar també que la seua vida pot arribar a ser com el que entenem per normal. Que la seua discapacitat no els impedeix fer esport, passar-ho bé i, encara més, superar-se dia a dia. Tant de bo que activitats com les d'ahir no siguin només una injecció de moral i ànims per als que hi participen, sinó també per als que en gaudim com a simples espectadors. L'esperit de superació, tots el tenim, només falta que, com els nedadors d'ahir, en sapiguem treure profit.

Contraportada d'El Punt - edició el Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre, del dia 12 de gener

Un PP increïble...

2009-01-15T20:37:00.000+01:00

Cada dia em sorprèn més el PP. Si, ja sé que potser no m'hauria de sorprendre, però és que no ho puc evitar. Ara resulta que la Nebrera ha dit una cosa tan gran, un pecat capital, que potser s'haurà de retirar de la militància durant quatre anys. Increïble.

No vull defensar la Nebrera, ni molt menys, però és que se'ls hi nota d'una hora lluny que aquesta dona els fa nosa. Resulta que el senyor Fraga pot dir "a los nacionalistas habría que colgarlos de algun sitio" i no passa res, oi tant que no! (encara hi ha categories, és clar...). Però aquesta dona no pot referir-se al to que utilitza la Magdalena Álvarez quan parla. En fi, que potser el seu comentari no va ser encertat, amb això no m'hi ficaré, però el que crec exagerat és la resposta i l'actuació de la direcció del PP.

Montserrat Nebrera és molt crítica amb el PP, i ho és des de dins, i potser és això el que els cou. Segurament, però, buscaran la manera que aquesta dona foti el camp i no els toqui més el nas. Aquest, potser, només és el primer pas.

Solidaritat amb comissió

2008-12-17T10:10:00.001+01:00

Déu n’hi do, amb la Sociedad General de Autores i Editores (SGAE). Ara resulta que dels casi sis milons d’euros que va recaptar la Marató de TV3, 45.000 se’ls embutxacarà la SGAE. I el que és encara més gros, tots els artistes que hi van participar, ja sigui amb el disc o amb actuacions en directe durant la gala, van cedir els seus drets a l’emissora. Així doncs, quin dret té la SGAE de reclamar aquests 45.000 euros, si els artistes van realiltzar un acte altruista? M’ho miri com m’ho miri, no hi trobo cap explicació.

Diumenge passat, milers de persones es van mobilitzar arreu de Catalunya per recaptar fons econòmics que s’havien de destinar a les malalties mentals greus. Vaig ser testimoni, al Pere Mata de Reus, de com 2.200 persones van participar en dues caminades i en moltes altres activitats, amb les quals es van recaptar 9.000 euros (aquí ara entraria en un altre tema, que seria el del centralisme de TV3, ja que tot hi ser un acte multitudinari no es van dignar a fer-ne ni una trista connexió o ressenya durant tota la jornada de la Marató, però això donaria per una nova entrada del bloc). Podem estar més a favor o en contra d’aquestes gales benèfiques, però que la SGAE se n’endugui 45.000 euros ho trobo vergonyós.

TV3 pagarà religiosament (suposo que no surtirien guanyant presentant cap recurs, i per això no els queda altre remei), però aquests diners són de ciutadans i ciutadanes que van fer la seva aportació solidària i voluntària. La SGAE s’excusa dient que els artistes que ho vulguin, demanin que la part proporcional que correspondria als seus drets, la destinin a l’acció benèfica, però ells, de moment, ja hauran ingressat els cuartos. Vergonyós, tot plegat.

.

Llums, i més llums

2008-11-25T11:31:00.000+01:00

Nadal és sinònim de moltes coses, sobretot dels típics i tòpics amor, pau, alegria, felicitat… Però Nadal, també és sinònim de llums. Ahir, a Barcelona, ja es van encendre les llums de Nadal. Oh, i tant, molt maco tot plegat… Sobretot quan ets petit, que et fa una gràcia tremenda veure les llumetes de Nadal… Però quin és l’objectiu real dels llums? Ni amor, ni pau, ni alegria ni punyetes. Vendre, vendre i vendre. És per això que enguany s’han encès més aviat, per tal de prevenir els efectes de la crisi que aquest any farà que el Nadal, l’època de gasto i despesa per excel·lència, sigui una mica menys consumista… (però no gaire…).

I jo em pregunto, realment, un llum més o menys, fa que comprem més? Aquí m’haurien de contestar els experts, que suposo que em presentarien mil i una teories sobre sociologia del consum, o alguna història similar. Però sincerament, no crec que encendre les llums nadalenques durant 44 dies, faci augmentar el consum. És clar que segurament no entendríem el Nadal sense llums, però no crec que siguin necessàries ni tantes, ni durant tants dies.

Amb això, només vull fer una petita reflexió. El Nadal, vulguem o no, és consumista (i m’incloc dins dels consumistes, però amb mesura). I en temps de crisi, no crec que deixi de ser-ho. És necessària, doncs, aquesta despesa energètica? O és que a banda de les compres que pugui incentivar, també beneficiarà algú més?

Només una dada curiosa: tota la instal·lació de llums de Barcelona ha suposat una inversió de 1,2 milions d’euros, dels quals, FECSA, n’ha aportat 200.000… Si, FECSA-Endesa… Per pensar-hi, si més no…

Una mentida repetida...

2008-11-18T19:38:00.000+01:00

A principis de mes, un extens reportatge sobre Espanya al setmanari The Economist, atacava la política lingüística de la Generalitat de Catalunya i titllava Pujol de "cacique".

A Jordi Pujol, no el defensaré aferrissadament com han fet aquests dies algunes veus públiques d'aquest país (per això, ja hi són els seus seguidors, i ell no és sant de la meva devoció...), tot i que amb el diccionari a la mà, a Pujol se li pot de dir de tot menys "cacique" (recordem que si va ser president durant 23 anys, era perquè rebia els vots suficients per ser-ho...).

El que m'empipa de tot plegat són els atacs al català. Si us plau, siguem realistes, i no enganyem a la gent, que una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat. A Catalunya, el castellà no està en perill. A Catalunya, qui necessita polítiques lingüístiques, qui necessita suport institucional, campanyes, legislació que l'afavoreixi... és el català! Si algú s'entesta en pensar i creure fermament que a Catalunya es margina el castellà, que ho faci, però ni és cert ni correspon a la realitat. Jo mateixa, no puc viure plenament amb la meva llengua materna al meu país.

És ben cert que cadascú defensa els seus interessos, però no afirmem coses que no són! Fins quan haurem de sentir aquestes grans mentides? Tots recordarem, més o menys, el famós reportatge de TeleMadrid, i molts altres atacs que s'han sofert, i per desgràcia, encara es sofriran... em sembla tant vergonyós tot plegat... Cadascú que se la miri com i des d'on vulgui, però la realitat és una, i no n'hi ha d'altra.

El reportatge, amb anglès, el trobareu aquí.

.

Change the world

2008-11-05T09:58:00.000+01:00

Obama ha guanyat les eleccions. Estats Units està canviant? El món està canviant? Sé que aquest serà el tema del dia, i de la setmana, però no puc evitar comentar-ho. Recordo fa uns anys, quan en algunes sèries de ficció hi apareixia un president dels Estats Units negre, que la meva mare comentava: “Encara ha de canviar molt els EUA per a que hi hagi un president negre, han de passar molts i molts anys”. Era un fet futurista. Però avui, ja ha passat. Si us he de ser sincera, sento una emoció especial al pensar-hi.
Però crec que hem de tocar de peus a terra. Obama no canviarà el món d’avui per demà. Segurament, farà coses que no ens agradaran, com tots els polítics, coses que no entendrem. També hem de tenir en compte que els vuit anys de Bush han fet molt mal, i no sabem quina situació es trobarà en el govern, segurament Obama no podrà solucionar tots els fronts que té oberts. Però que avui, per una majoria aclaparadora, hagi guanyat les eleccions un descendent d’esclaus negres, és un gran canvi en el curs de la història. Amb ell, però, no s’acaba el racisme. Al món encara hi ha esclavitud, encara hi ha racisme, i en deixarà d’haver quan la victòria d’un president negre no sigui un fet històric, sinó un fet intrascendent.

Tinc la confança que, a poc a poc, el món continui fent grans passos endanvat. Els reptes són inmensos.

Si el món pogués votar...

2008-10-28T08:45:00.000+01:00

M'acabo d'assabentar d'una iniciativa que em sembla, si més no, interessant. Tres islandesos s'han preguntat qui guanyaria les eleccions d'Estats Units si hi votés tot el món. I per saber-ho, han obert una plana web on, tothom qui ho vulgui, hi pot votar. De moment, el món prefereix Baracck Obama. És clar que només han votat 488.000 persones, que no està pas malament!

En fi, us animo a que hi entreu, i ja veureu com van els resultats a cada país... Està clar que no podrem votar a les eleccions nord-americanes, però almenys, serà una manera per veure què en pensa el món, ja que, vulguem o no, també ens afectaran els resultats d'aquestes eleccions...

Salutacions a tots!

http://www.iftheworldcouldvote.com/

Estrés?

2008-10-23T10:13:00.000+02:00

Començaré aquest blog a partir d'una idea extreta d'una entrevista de La Vanguardia, publicada el dia 16. "No estamos estresados porque no tengamos tiempo, sino que no tenemos tiempo porque estamos estresados", deia Stefan Klein, físic que estudia la nostra percepció del temps. Aquesta frase, em va fer pensar. La majoria de nosaltres (i m'incloc) creiem que la nostra vida és estressant. Estem sempre estressats, per la feina, pels estudis, per les nostres obligacions... I la frase que més repetim és "no tinc temps". Però per què no tenim temps? Segons Klein, no tenim temps perquè estem estressats, i no al revés, com la majoria de nosaltres pensem.

Ens passen els dies i les hores sense parar-nos a fixar en els petits detalls que ens envolten, i que son els que a vegades ens alegren el dia, o ens poden arrencar un somriure. I no només això, sinó que ens perdem l'oportunitat de fer allò que ens ve de gust i que més ens agrada per les mil i una ocupacions i obligacions que tenim. O és que aquestes obligacions les fem de gust? En fi, cadascú s'ho mira des del seu prisma, però tornant a l'entrevista de Klein, us deixo una altra cita seva:

"La prisa es el mejor modo de perder el tiempo"