dimecres, 17 de desembre del 2008

Solidaritat amb comissió

Déu n’hi do, amb la Sociedad General de Autores i Editores (SGAE). Ara resulta que dels casi sis milons d’euros que va recaptar la Marató de TV3, 45.000 se’ls embutxacarà la SGAE. I el que és encara més gros, tots els artistes que hi van participar, ja sigui amb el disc o amb actuacions en directe durant la gala, van cedir els seus drets a l’emissora. Així doncs, quin dret té la SGAE de reclamar aquests 45.000 euros, si els artistes van realiltzar un acte altruista? M’ho miri com m’ho miri, no hi trobo cap explicació.

Diumenge passat, milers de persones es van mobilitzar arreu de Catalunya per recaptar fons econòmics que s’havien de destinar a les malalties mentals greus. Vaig ser testimoni, al Pere Mata de Reus, de com 2.200 persones van participar en dues caminades i en moltes altres activitats, amb les quals es van recaptar 9.000 euros (aquí ara entraria en un altre tema, que seria el del centralisme de TV3, ja que tot hi ser un acte multitudinari no es van dignar a fer-ne ni una trista connexió o ressenya durant tota la jornada de la Marató, però això donaria per una nova entrada del bloc). Podem estar més a favor o en contra d’aquestes gales benèfiques, però que la SGAE se n’endugui 45.000 euros ho trobo vergonyós.

TV3 pagarà religiosament (suposo que no surtirien guanyant presentant cap recurs, i per això no els queda altre remei), però aquests diners són de ciutadans i ciutadanes que van fer la seva aportació solidària i voluntària. La SGAE s’excusa dient que els artistes que ho vulguin, demanin que la part proporcional que correspondria als seus drets, la destinin a l’acció benèfica, però ells, de moment, ja hauran ingressat els cuartos. Vergonyós, tot plegat.

.

dimarts, 25 de novembre del 2008

Llums, i més llums

Nadal és sinònim de moltes coses, sobretot dels típics i tòpics amor, pau, alegria, felicitat… Però Nadal, també és sinònim de llums. Ahir, a Barcelona, ja es van encendre les llums de Nadal. Oh, i tant, molt maco tot plegat… Sobretot quan ets petit, que et fa una gràcia tremenda veure les llumetes de Nadal… Però quin és l’objectiu real dels llums? Ni amor, ni pau, ni alegria ni punyetes. Vendre, vendre i vendre. És per això que enguany s’han encès més aviat, per tal de prevenir els efectes de la crisi que aquest any farà que el Nadal, l’època de gasto i despesa per excel·lència, sigui una mica menys consumista… (però no gaire…).

I jo em pregunto, realment, un llum més o menys, fa que comprem més? Aquí m’haurien de contestar els experts, que suposo que em presentarien mil i una teories sobre sociologia del consum, o alguna història similar. Però sincerament, no crec que encendre les llums nadalenques durant 44 dies, faci augmentar el consum. És clar que segurament no entendríem el Nadal sense llums, però no crec que siguin necessàries ni tantes, ni durant tants dies.

Amb això, només vull fer una petita reflexió. El Nadal, vulguem o no, és consumista (i m’incloc dins dels consumistes, però amb mesura). I en temps de crisi, no crec que deixi de ser-ho. És necessària, doncs, aquesta despesa energètica? O és que a banda de les compres que pugui incentivar, també beneficiarà algú més?

Només una dada curiosa: tota la instal·lació de llums de Barcelona ha suposat una inversió de 1,2 milions d’euros, dels quals, FECSA, n’ha aportat 200.000… Si, FECSA-Endesa… Per pensar-hi, si més no…

dimarts, 18 de novembre del 2008

Una mentida repetida...

A principis de mes, un extens reportatge sobre Espanya al setmanari The Economist, atacava la política lingüística de la Generalitat de Catalunya i titllava Pujol de "cacique".

A Jordi Pujol, no el defensaré aferrissadament com han fet aquests dies algunes veus públiques d'aquest país (per això, ja hi són els seus seguidors, i ell no és sant de la meva devoció...), tot i que amb el diccionari a la mà, a Pujol se li pot de dir de tot menys "cacique" (recordem que si va ser president durant 23 anys, era perquè rebia els vots suficients per ser-ho...).

El que m'empipa de tot plegat són els atacs al català. Si us plau, siguem realistes, i no enganyem a la gent, que una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat. A Catalunya, el castellà no està en perill. A Catalunya, qui necessita polítiques lingüístiques, qui necessita suport institucional, campanyes, legislació que l'afavoreixi... és el català! Si algú s'entesta en pensar i creure fermament que a Catalunya es margina el castellà, que ho faci, però ni és cert ni correspon a la realitat. Jo mateixa, no puc viure plenament amb la meva llengua materna al meu país.

És ben cert que cadascú defensa els seus interessos, però no afirmem coses que no són! Fins quan haurem de sentir aquestes grans mentides? Tots recordarem, més o menys, el famós reportatge de TeleMadrid, i molts altres atacs que s'han sofert, i per desgràcia, encara es sofriran... em sembla tant vergonyós tot plegat... Cadascú que se la miri com i des d'on vulgui, però la realitat és una, i no n'hi ha d'altra.


El reportatge, amb anglès, el trobareu aquí.

.

dimecres, 5 de novembre del 2008

Change the world

Obama ha guanyat les eleccions. Estats Units està canviant? El món està canviant? Sé que aquest serà el tema del dia, i de la setmana, però no puc evitar comentar-ho. Recordo fa uns anys, quan en algunes sèries de ficció hi apareixia un president dels Estats Units negre, que la meva mare comentava: “Encara ha de canviar molt els EUA per a que hi hagi un president negre, han de passar molts i molts anys”. Era un fet futurista. Però avui, ja ha passat. Si us he de ser sincera, sento una emoció especial al pensar-hi.
Però crec que hem de tocar de peus a terra. Obama no canviarà el món d’avui per demà. Segurament, farà coses que no ens agradaran, com tots els polítics, coses que no entendrem. També hem de tenir en compte que els vuit anys de Bush han fet molt mal, i no sabem quina situació es trobarà en el govern, segurament Obama no podrà solucionar tots els fronts que té oberts. Però que avui, per una majoria aclaparadora, hagi guanyat les eleccions un descendent d’esclaus negres, és un gran canvi en el curs de la història. Amb ell, però, no s’acaba el racisme. Al món encara hi ha esclavitud, encara hi ha racisme, i en deixarà d’haver quan la victòria d’un president negre no sigui un fet històric, sinó un fet intrascendent.

Tinc la confança que, a poc a poc, el món continui fent grans passos endanvat. Els reptes són inmensos.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Si el món pogués votar...

M'acabo d'assabentar d'una iniciativa que em sembla, si més no, interessant. Tres islandesos s'han preguntat qui guanyaria les eleccions d'Estats Units si hi votés tot el món. I per saber-ho, han obert una plana web on, tothom qui ho vulgui, hi pot votar. De moment, el món prefereix Baracck Obama. És clar que només han votat 488.000 persones, que no està pas malament!

En fi, us animo a que hi entreu, i ja veureu com van els resultats a cada país... Està clar que no podrem votar a les eleccions nord-americanes, però almenys, serà una manera per veure què en pensa el món, ja que, vulguem o no, també ens afectaran els resultats d'aquestes eleccions...

Salutacions a tots!

http://www.iftheworldcouldvote.com/

dijous, 23 d’octubre del 2008

Estrés?

Començaré aquest blog a partir d'una idea extreta d'una entrevista de La Vanguardia, publicada el dia 16. "No estamos estresados porque no tengamos tiempo, sino que no tenemos tiempo porque estamos estresados", deia Stefan Klein, físic que estudia la nostra percepció del temps. Aquesta frase, em va fer pensar. La majoria de nosaltres (i m'incloc) creiem que la nostra vida és estressant. Estem sempre estressats, per la feina, pels estudis, per les nostres obligacions... I la frase que més repetim és "no tinc temps". Però per què no tenim temps? Segons Klein, no tenim temps perquè estem estressats, i no al revés, com la majoria de nosaltres pensem.

Ens passen els dies i les hores sense parar-nos a fixar en els petits detalls que ens envolten, i que son els que a vegades ens alegren el dia, o ens poden arrencar un somriure. I no només això, sinó que ens perdem l'oportunitat de fer allò que ens ve de gust i que més ens agrada per les mil i una ocupacions i obligacions que tenim. O és que aquestes obligacions les fem de gust? En fi, cadascú s'ho mira des del seu prisma, però tornant a l'entrevista de Klein, us deixo una altra cita seva:

"La prisa es el mejor modo de perder el tiempo"

 
El plaer d'escriure - Templates Novo Blogger