dimecres, 25 de novembre del 2009

Look at això!

Què s'amaga sota l'harmoniosa gespa d'Amèrica? Això és el que intenten respondre el corresponsal de TV3 a Washington durant quatre anys, Albert Elfa, i la seua dona, també periodista, Anna Garcia. I ho fan amb el llibre que han escrit conjuntament després de l'experiència viscuda a Amèrica. De la mà de Cossetània, han publicat Look at això! La vida sota l'armoniosa gespa d'Amèrica, on fan un retrat de la societat nord-americana sota dos punts de vista: el primer, basant-se en el dia a dia i relatat per Anna Garcia, i el segon, el que ha viscut Elfa com a corresponsal a partir de l'ascens que durant dos anys ha protagonitzat l'actual president nord-americà, Barack Obama.

Per si us voleu fer una idea de com han estat aquests quatre anys d'Elfa i la seua família a Washington, podeu llegir l'entrevista al corresponsal que publica avui El Punt. I si us entusiasma, com m'ha passat a mi, cap a la llibreria falta gent!

Un llibre que tot i que encara no he llegit, crec que pot ser molt interessant i ens pot oferir una nova visió d'aquesta societat que segur que ens sorprendrà.

dilluns, 16 de novembre del 2009

Veus amenaçades


Les noves teconolgies han aportat a l'actual societat de la informació, un augment de la llibertat d'expressió. O si més no, així és com hauria de ser. Blocs, xarxes socials... la comunicació es diversifica i tothom hi pot dir la seua. Però no a tot arreu, expressar opinions i pensaments és tant fàcil.

Molt poques vegades ens arriben, pels mitjans tradicionals, notícies sobre l'empresonament de blocaires per motius de llibertat d'expressió. Però això, no passa poques vegades, sinó que passa massa sovint i són massa els blocaires empresonats. En molts països hi ha atacs governamentals contra internautes dissidents, i Threatened Voices vol deixar-ne constància.

Aquesta pàgina sobre les "veus amenaçades", iniciativa de Global Voices Advocacy, aplega tots els casos de persecució de blocaires que han sortit a la llum i els situa en un mapa que deixa clar quins són els països més perseguidors. Curiosament, la Xina, el país on ahir Barack Obama va defensar la llibertat d'expressió com un dret universal, encapçala el rànquing, seguida d'Egipte, l'Iran i Tuníssia.

Nosaltres, que de moment ens podem expressar lliurement, aprofitem-ho per denunciar aquesta situació. La repressió contra opinions i pensaments no porta enlloc, només genera conflictes, violència i odi.

Fotografia: mapa de Threatened Voices

dijous, 12 de novembre del 2009

Aquí, a la Xina i on sigui


La notícia recorda a l'escena(vídeo) de Josep-Lluís Carod-Rovira al programa de TV1, Tengo una pregunta para usted. No feia més que repetir als seus interlocutors que es deia Josep-Lluís, i no José Luis, com alguns s'entestaven a dir-li. Fins al punt que Carod-Rovira va deixar anar la memorable frase "Me llamo Josep-Lluís, aquí, en la Xina y donde sea".

Doncs, ara, resulta que un cambrer del Masnou, del restaurant Coloma, ha estat suspès de sou i feina per fer notar, a un client, que es diu Jaume, i no Jaime. Però, on anirem a parar! Els amos del restaurant, quan el client es va queixar de que el cambrer l'estava contradient, van demanar al seu treballador que es disculpés, i al negar-s'hi, li van aplicar la sanció per deslleialtat.

Això és un insult, però no només com a catalans, sinó com a persones. Ningú ens pot exigir que demanem perdó per reivindicar que ens tractin amb educació, com ho fem nosaltres. El president de la Generalitat es diu José Montilla, o fins i tot Pepe per als amics. Però mai he sentit a ningú dir-li Josep, i tampoc m'imagino a cap català a Madrid canviant els noms dels cambrers.

Jaume, continua reivindicant que et dius Jaume i no Jaime, i t'ho dius aquí, a la Xina i on sigui.

Foto: Jaume Valls mostra la carta amb la sanció que li ha imposat el restaurant. ACNJ

dimarts, 3 de novembre del 2009

Dani Flaco: música propera i sincera

A vegades, la millor música no es troba només en concerts multitudinaris de grans estrelles, sinó que també es pot gaudir d'aquest plaer en petites sales i de la mà d'artistes no tant reconeguts. És el cas de la música de Dani Flaco, del qual vaig poder gaudir en directe el dissabte passat a la nit a La Vaqueria de Tarragona. Amb només la seua guitarra i la seua veu, ens va transmetre sentiments molt profunds, però a la vegada, molt senzills, que es plasmaven en cada una de les notes. Les seues cançons parlen de tot allò que tots hem sentit alguna vegada o altra: amor, desamor, passió, tristesa, malenconia... Lletres sinceres que neixen a la perifèria urbana de Barcelona i ens parlen d'històries properes.

Des d'aquí, vull felicitar Dani Flaco per la seua música, i donar-la a conèixer a tots aquells que us agradi la música d'autor (o si més no, així és com se'l defineix).

 
El plaer d'escriure - Templates Novo Blogger