dimarts, 23 de març del 2010

A guanyar-se les garrofes

Quan coincideixo amb parents llunyans o coneguts que fa temps que no veig i els explico que estic a punt d’acabar la carrera, em torturen amb l’eterna pregunta: “I què faràs després?” (primer, però, no falla el tant incòmode “oh, què gran estàs!”, com si encara em trobés en l’etapa de creixement, és clar). Per mi, ja s’ha convertit en una qüestió retòrica. L’única resposta possible que per ara he trobat és arronsar les espatlles i fer cara de circumstàncies. Ja sé que més o menys tothom preveu el rumb de la seua vida, però tinc pinta de pitonissa? Es pensen que amago una bola màgica on veig clarament el meu futur? O és que més aviat, amb els temps que corren i espantats per programes de televisió frívols i sensacionalistes tenen por de que em converteixi amb una Ni-Ni? Quan veig, però, l’expressió d’esfereïment que posen davant la incògnita els tranquil·litzo dient: “Alguna cosa faré…”.


Per sort, els meus pares sí que estan ben panxos. Ja fa temps que em van tancar l’aixeta de les pagues mensuals o de finançar-me els capricis, que per això ja hi ha al darrere dos germans més que no fan més que pidolar, i no crec que el meu títol de llicenciada i el panorama desolador del mercat laboral els faci canviar de postura, més aviat al contrari. Així, que com ja tenia més o menys previst, no tindré altre remei que buscar-me la vida. Trobar una feina (ui, quina utopia!) o alguna cosa que em permeti subsistir és el meu objectiu immediat a partir de que abandoni la tant entranyable etapa universitària. Així que a guanyar-me les garrofes, que diu el meu pare. Però com que amb la situació econòmica tant nefasta que s’encarreguen de recordar-nos cada dia els mitjans de comunicació, aquesta resposta sembla més aviat de somiatruites o sant innocent, o fins i tot un acudit, prefereixo guardar-me-la per a mi i fer creure als meus interlocutors que, com la majoria de joves a punt de volar del niu universitari, estic esgarrifada i morta de por de no saber què serà de la meua vida quan aparqui apunts i llibres. I no és que vulgui anar de llesta, però és que per molt esgarrifoses que siguin les xifres de l’atur, no penso arrugar-me davant el meu futur laboral.

Com acostuma a passar en aquests casos, el que tinc ben clar és el que no faré. No penso omplir aquest buit vital allargant innecessàriament, com si mai s’hagués d’acabar, la tant mitificada vida d’estudiant. Per ara, ni màsters ni postgraus ni qualsevol tipus d’estudi massa compromès, estan en els meus plans de futur. Que des de sempre s’ha dit que aquesta etapa és la millor i bla, bla, bla, però ara per ara, ja en tinc prou. O sigui, que ja és hora de començar alguna cosa nova, diferent, sigui el que sigui. I que no m’esgarrin el moment. Deixeu-me gaudir del plaer de la incertesa, de l’aventura, del no saber què passarà. Que d’una manera o altra, com diuen els Manel, segur que ens en sortim.

 
El plaer d'escriure - Templates Novo Blogger