Reflexionem-hi, si us plau...

Quarts de deu de la nit. Engego la televisió i començo a fer zàpping. De seguida arribo al TN vespre de TV3, i unes imatges en directe des d'Estats Units em criden l'atenció. El Pellicer va donant informació difusa, inexacta, plena de "és possible que...", "podria ser que...". Com si es tractés d'un rumor d'aquells que tothom dona per cert però que ningú sap d'on ha sortit. Continuo el meu passeig televisiu. A Antena 3, Matías Prats també ofereix les mateixes imatges, i la mateixa informació poc precisa.

I així, una emissora darrere una altra. Dijous a la nit, a la mateixa hora, totes les emissores de l'estat espanyol estaven oferint les mateixes imatges, així com ho feien les emissores americanes. Suposadament, un nen viatjava en un globus a la deriva. Ningú, absolutament ningú, va contrastar o verificar la informació. I ara, ja ha quedat clar que tot era un muntatge. El mateix va passar amb la suposada lleona de la Sénia, que després va resultar ser un gos. Hi havia testimonis, d'acord, però si jo ara dic que he vist un elefant passejant-se per la Rambla de Tarragona, també faran un desplegament de mitjans com el que van fer per la lleona?

Són dos exemples sobre els quals els professionals de la comunicació, els periodistes i totes les persones vinculades al món de la informació, hauriem de reflexionar. La necessitat de la immediatesa, de no ser menys que la competència, ens ha portat a oblidar-nos dels principis més bàsics del periodisme: verificar i contrastar. Reflexionem-hi, si us plau. Que el llegir no ens faci perdre l'escriure.

Àgora

L'àgora era la plaça pública de les ciutats gregues, el centre comercial, cultural i polític on se celebraven les assemblees de ciutadans.

Però en l'actualitat cinematogràfica, Àgora ha adquirit aquests dies una nova definició. Es tracta de la pel·lícula espanyola més taquillera de l'any, i això que només fa una setmana que s'ha estrenat a les nostres sales.

Us la recomano, no perquè sigui espanyola, sinó perquè tot i que algunes crítiques consideren que el film "no enamora", a mi em va tocar la fibra. He de confessar que el meu primer sentiment vers la pel·lícula era de reticència, però ara crec que és una història que no deixarà indiferent a ningú.

Intimitats al descobert

Ni guardant un secret a Hotmail, Gmail o Yahoo, podem estar tranquils. I és que des que un "hacker" va fer públiques en una plana web les adreçes i les corresponents contrasenyes d'uns 30.000 usuaris d'aquests servidors de correu electrònic, totes les nostres intimitats estan al descobert. Amb l'actual societat de la informació, podem arribar a guardar més secrets al correu electrònic que en qualsevol caixa forta, i que algú descobreixi la nostra clau d'accés i pugui entrar como Pedro por su casa al nostre compte de correu, es pot convertir en una tragèdia.

Per ara, la web on es van publicar les contrasenyes, està bloquejada, però per precaució, ens recomanen que canviem la nostra clau d'accés. Ja ens podem comunicar amb senyals de fum, amb telegrames, amb cartes tradicionals o amb correu electrònic, que la nostra intimitat, d'una manera o altra, sempre es veurà vulnerada.

Justots per pecadors

Fa dies que la societat catalana viu consternada pel cas del Palau de la Música Catalana, degut a que s’ha descobert la gran quantiat de diners que Lluís Millet ha sostret de la Fundació Orfeó Català. Tothom ha posat el crit al cel, ja que el fons econòmic de la Fundació se sustentava amb donacions de particulars i subvencions d’ens públics. Però si ens parem a pensar un moment sobre la situació, el cas no només suposa un greuge a totes aquelles persones que han confiat, tots aquests anys, amb la bona fe del senyor Millet. L’afer va molt més enllà, i suposa un greuge també per a les futures gestions de patrocini i mecenatge.

El Palau de la Música és un símbol del país, i és gràcies a això que ha rebut, sempre, el suport de la societat (fet que s’ha traduit en donacions econòmiques). S’ha guanyat la confiança i la credibilitat al llarg dels anys, però el cas Millet ha deixat la situació ben complicada. En un article del diari Avui, del 19 de setembre, ja es parlava del perjudicat que pot resultar el patrocini del Palau arran de tot el que s’ha descobert, ja que algunes empreses ja han congelat els contractes actuals. El Palau, però, és un símbol, i a la llarga, tornarà a recuperar aquesta credibilitat i empreses que hi participin, perquè la gent entendrà que la deshonra no és per la institució, sinó pel senyor Millet. Ara bé, el pitjor de tot és que, de retruc, crec que el cas ha perjudicat, o perjudicarà, tots els projectes de patrocini i mecenatge que actualment hi ha en marxa o a punt d’engegar. Com ho fa, amb aquest precedent tant recent i que encara està en boca de tothom, una entitat o associació per anar a demanar el patrocini d’una empresa o particular? La credibilitat costa molt de guanyar, i el problema de casos com aquest és que afecten tot l’àmbit cultural i social d’un país. Ja se sap, paguen justos per pecadors.

Crec que mentre no s’oblidi tot el que ha passat (cosa que costarà, ja que el procés judicial va per llarg i cada dia ens despertem amb més descobertes sobre l'assumpte), molts projectes de patrocini i mecenatge es veuran afectats per aquest cas. A ningú li agrada que juguin amb els seus diners, i menys amb els que es donen de bona fe, i això és el que ha fet el senyor Millet. A partir d’ara, convèncer una empresa o un particular perquè col·laborin en un projecte de patrocini, serà encara més difícil. Però tot i que el panorama pinta magre, també m’agradaria destacar que, per sort, en aquest país també hi ha molta gent honesta i compromesa; persones que, aquestes sí, treballen cada dia per la cultura i altres àmbits socials d’aquest país. I moltes iniciatives i projectes, necessiten un suport financer. Espero, doncs, que tinguin més pes les persones vertaderament honestes i no alguns personatges poca-vergonyes.

Pà i vacançes? O escola 2.0?

Ja fa dies que ha començat el nou curs escolar. I com a novetat d'engunay, a banda de les precaucions per la grip nova, que de tant parlar-ne ja es fa vella, hi ha els ordinadors portàtils. No han arribat, per descomptat, a tots els centres i aules, sinó que només s'han facilitat a mode de programa pilot en algunes aules de secundària de Catalunya. La situació ha provocat un debat en el qual ja s'han donat diversos punts de vista. S'ha parlat de si la mesura és precipitada, ja que no hi ha suficients continguts adaptats a aquesta nou suport educatiu, o fins i tot moltes escoles no tenen la infraestructura necessària per treballar-hi. Per no parlar de la poca formació de cara als professors, és clar.

La meua inquietud, però, no rau en si hi ha prous continguts o una potència de connexió a la xarxa adequada. La meua preocupació està en la qualitat de l'educació. En aquest país, tenim unes dades nefastes en temes educatius (no cal parlar del fracàs escolar, per exemple) i només cal fixar-se una mica amb tot el que ens envolta i ens adonarem com, cada dos per tres, podem trobar cartells, avisos o altres escrits amb greus faltes d'ortografia.

No em considero carca, i en aquest sentit, crec que està bé introduir el suport del present i el futur, és a dir, l'ordinador, a les aules. Perquè treballar amb un ordinador no deixa de ser, simplement, canviar el suport amb el qual es treballar i de retruc, la metodologia d'ensenyament i aprenentatge. Però que el llegir no ens faci perdre l'escriure, i mai tant ben dit. No ens oblidem d'allò que és més important: la qualitat de l'ensenyament. Perquè em fa mal a la vista veure el cartell d'una important llibreria on hi diu "Tancat per vacançes", o una carta d'un restaurant on hi diu "pà". I és que per molt que no hi donem importància, l'ortografia i l'ús de la llengua en general és un símptoma del nivell educatiu d'un país.

Espero que els xiquets i xiquetes que aquest curs treballin amb ordinadors, en treguin el màxim profit, i que l'experiència serveixi per detectar les macances i els punts forts d'aquesta nova metodologia d'ensenyament. Però als responsables d'ensenyament del nostre país els vull dir que abans de posar ordinadors a les aules, es preocupin d'altres aspectes molt més importants i treballin per una millor formació dels alumnes. A l'escola, hi ha en joc el futur del nostre país. Vostès escullen: pà i vacançes? o escola 2.0?