Companys del món blocaire, lectors, visitants esporàdics. Gràcies a tots els que heu passat per aquí! Després de tants mesos d'abandonament d'El plaer d'escriure he decidit començar un nou projecte. A partir d'ara em trobareu a:
http://ungargot.blogspot.com
Una abraçada a tots i totes!
Quan coincideixo amb parents llunyans o coneguts que fa temps que no veig i els explico que estic a punt d’acabar la carrera, em torturen amb l’eterna pregunta: “I què faràs després?” (primer, però, no falla el tant incòmode “oh, què gran estàs!”, com si encara em trobés en l’etapa de creixement, és clar). Per mi, ja s’ha convertit en una qüestió retòrica. L’única resposta possible que per ara he trobat és arronsar les espatlles i fer cara de circumstàncies. Ja sé que més o menys tothom preveu el rumb de la seua vida, però tinc pinta de pitonissa? Es pensen que amago una bola màgica on veig clarament el meu futur? O és que més aviat, amb els temps que corren i espantats per programes de televisió frívols i sensacionalistes tenen por de que em converteixi amb una Ni-Ni? Quan veig, però, l’expressió d’esfereïment que posen davant la incògnita els tranquil·litzo dient: “Alguna cosa faré…”.
Cap a mitjans d'octubre de l'any passat vam comprar un receptor de TDT per al pis de Tarragona. Sabíem que faltava poc per l'apagada analògica i vam dir, "així ja ho tindrem". El resultat, excel·lent. Més de 30 canals (sense que facin res de bo, però que hi farem...) i amb molt bona qualitat d'imatge. I així hem passat plàcidament aquests mesos fins que, de cop i volta, fa una setmana, va aparèixer a la pantalla de la televisió el desesperant missatge "Sense senyal".
"Deu ser un problema amb l'antena, ha fet molt vent..." vaig pensar, il·lusa de mi. Al cap d'un parell de dies, farta de no veure la tele (bé, de veure només Intereconomia, Veo i no sé quines altres xorrades), em vaig decidir a preguntar a algun veí si ells tenien el mateix problema. Doncs resulta que a casa seua, veien la TDT perfectament! Ara si que tenim un problema...
Resumint, he provat un nou receptor ("pot ser que s'hagi espatllat", em van dir, i em troba ZERO canals! He provat un amplificador de senyal, i em troba ZERO canals! I el pijtor de tot... tant a la botiga on he comprat tot això (després d'una breu explicació sobre la problemàtica) com a la xarxa (la desesperació em va fer googlejar "problemes amb la TDT" i els resultats encara et deceben més...) m'han confirmat que no som els únics al món mundial amb problemes amb la TDT.
No és que no pugui viure sense tele, però com m'han deixat ben clar a la classe de Dret de la Informació, la televisió és un servei públic, i no puc comprendre com pot comportar tants problemes accedir-hi... Se suposa que la TDT havia de ser l'hòstia amb patinet, però mira, així estem...
Publicat avui a El Punt
Enmig dels carrers estrets i costeruts d'Ascó, en alguns dels quals s'exhibien pancartes a favor del cementiri nuclear que just la matinada abans havien penjat alguns veïns del municipi de forma anònima i sense fer gaire soroll, va ressonar ahir un crit unànime i contundent: «Ascó, Catalunya diu que no.» Era la consigna que es repetia una vegada i una altra i amb la qual quedava ben clar el rebuig a l'MTC per part de milers de ciutadans d'arreu de les Terres de l'Ebre i del Camp de Tarragona. Predominaven, però, els ciutadans de la Ribera d'Ebre. Els veïns dels municipis propers a Ascó no van dubtar a sortir al carrer per rebutjar una instal·lació que també hipotecaria el seu futur. «Vull que els meus néts visquin a la Ribera», era el lema que Josep González i la seua família exhibien en uns cartells casolans enganxats a la camiseta. «Som de Rasquera, i creiem que el cementiri nuclear suposa un perill molt gran, no només per la infraestructura en si, sinó també per com es transportaran aquests residus», argumentava González. I és que molts dels manifestants veuen en l'MTC un perjudici per al territori a llarg termini gairebé irreversible. Dues veïnes de Móra d'Ebre ho tenien molt clar. «Als nostres néts els hem de donar vida, i els duros no ho arreglen tot», van afirmar amb contundència. «No tot té preu», recordava una pancarta d'uns veïns de Vinebre.
Com no podia ser d'altra manera, la manifestació va generar un debat polític al carrer, en el qual cadascú feia la seua aportació particular en la lluita contra el cementiri nuclear. «Són sis contra tot el país», deia un manifestant a un altre. «Ja no volem més merda a la Ribera», reivindicava un crit que sortia de la multitud. Però els que no es van fer sentir gaire, per no dir gens, van ser els favorables a l'MTC. Potser per por, o per vergonya, no van deixar altre rastre que els cartells favorables a la instal·lació, penjats amb el suport i l'ajuda de l'equip de govern. I de l'alcalde, ni rastre. «Deu ser a la neu», bromejava un veí del municipi. Una possibilitat que no seria gens estranya, ja que darrerament l'única aparició pública del batlle asconenc són els missatges institucionals que regularment emet la televisió local i en els quals dóna els arguments que defensen la seua posició i que encara no ha gosat explicar davant dels mitjans.
Enmig de la reivindicació també hi va haver lloc per a l'humor, la ironia i la diversió. Dos gegants vestits amb samarretes antinuclears van animar la festa, i un grup de joves feia saltar tothom tot cantant al ritme de la música d'una xaranga: «Radioactiu qui no vote.» Una pancarta recordava que «si el riu és vida, el cementiri és mort», tot fent referència a la batalla per l'aigua de l'Ebre que temps enrere va tenir en peu de guerra els habitants d'aquestes terres. I una altra feia broma preguntant: «Voleu denominació d'origen radioactiva?» Al final, el que compta és que la plaça de l'Ajuntament va quedar petita per a tants manifestants. Una nena que no devia tenir més de tres anys ho agraïa des del cotxet amb un cartell que deia: «Gràcies per pensar en el meu futur.»
_______________
Per la trascendència del tema, avui he volgut compartir amb vosaltres la meua crònica de la manifestació d'ahir a Ascó en contra del Magatzem Temporal Centralitzat (MTC) de residus nuclears, o més conegut com el cementiri nuclear. Aquí teniu algunes imatges de l'acte de protesta:
De bon matí he obert un correu electrònic que vaig rebre ahir al tard, amb el següent assumpte: "Desapració nen d'Esplugues". L'he obert, i us podeu imaginar el contingut. Una mare desesperada perquè el seu nen, de la qual n'adjuntava una fotografia, fa un mes que està desaparegut. "Si es tractés del teu fill faries l'impossible per obtenir ajuda". Amb aquesta frase tant colpidora s'acomiada la suposada mare desesperada.
Com que estic una mica farta de rebre, i a vegades creure'm, missatges d'aquest tipus, abans de reenviar-lo he decidit buscar, simplement, alguna referència al col·legi Alemany d'Esplugues, on se suposa que estudia el nen en qüestió. De seguida he fet cap, gràcies a l'imperi de Google, a un bloc molt interessant, Cibertrolas, que des d'avui afegeixo a la meua llista de blocs. Així descobreixo que aquest correu electrònic és fals, i que no hi ha cap denúncia sobre aquesta desaparició. La polícia fins i tot està buscant el seus autors.
La xarxa, per sort o per desgràcia, és molt poderosa, i de la mateixa manera que ens poden enganyar i estafar, també ens dóna les respostes a aquestes mentides sense sentit. No puc entendre com es pot jugar amb un tema com aquest, quan hi ha mares que realment pateixen perquè els seus fills sí que han desaparegut.
És l'exemple més clar del conte del pastor i les ovelles. I tot per culpa de gent sense escrúpols.
