Literatura jueva

Per casualitat i sense buscar-lo, va fer cap a les meves mans el llibre La destrucción de Kreshev, d'un autor totalment desconegut per a mi, Isaac Brashevis Singer. Em llegeixo el llibre amb pocs dies, ja que és curt, amè i amb una trama no gaire complicada i un final que com aquell que diu ja s'intueix des del principi. Però ja a la primera pàgina apareix un element que em crida l'atenció (que evidentment, no us diré, per si algú té ganes de llegir-lo), perquè mai he llegit un llibre explicat per un narrador com aquest.
En fi, que després de gaudir de la seva lectura, he buscat informació sobre el seu autor. El primer que descobreixo és que l'escriptor jueu i ciutadà polac emigrat als Estats Units (Radzymin, 1904 - Miami, 1991), va rebre el 1978 el premi Nobel de Literatura, única vegada en que s'ha atorgat a un escriptor en llengua yiddish (llengua germànica parlada pels jueus).
No he aconseguit esbrinar quin any va escriure La destrucción de Kreshev, ja que la primera edició en castellà és del 2007. Però sigui com sigui, el que més em sorprèn de l'obra és que, si bé els seus relats estan impregnats de la llegendaria literatura de les fonts tradicionals jueves, l'autor tracta aquests temes amb una profunda ironia i amb un enfoc modern i peculiar que el caracteritza.
És una obra senzillla, entretinguda, que permet adquirir uns coneixements bàsics d'antigues tradicions jueves, amb uns personatges ben perfilats i que segueix la narració clàssica de tota la seua obra: la normalitat es trenca per un esdeveniment...
Sempre està bé descobrir autors amb cultures completament diferents a la nostra.

Per qui vulgui conèixer una mica més la seva biografia: Biografia d'Isaac Bashevis

Només en fa setanta...

Avui he tingut l'ocasió de visitar l'exposició, a Tarragona, Capa, aquí. Pels qui no ho sapigueu, l'exposició recull les 30 fotografies que Capa va positivar, de les 101 que va fer seguint els ciutadans que fugien desesperadament davant l'arribada de les tropes franquistes a Tarragona. Ha sigut una bona experiència, per dos motius que ara us explicaré.

Un, per tenir l'oportunitat de veure les fotografies d'aquest gran fotoperiodista nascut a Budapest. Tot i que la seva foto més coneguda no està exempta de polèmica, a causa dels rumors que corren de que sigui un muntatge, les fotografies que he vist avui capten moments únics, retrats que transmeten sentiments i sensacions. I amb aquestes fotografies, no calen muntatges. Com bé va dir Capa, a Catalunya i Espanya, durant aquella època, "no cal fer muntatges, les fotografies estan allí".

I l'altre motiu, crec que el més important, és el fet de recordar un episodi de la història que sovint sembla que tothom hagi oblidat. D'acord que no és agradable recordar una guerra, però com bé diu l'eslògan, només en fa 70. Només fa 70 anys que va acabar aquella terrible guerra, només fa 70 anys del patiment que milions de persones van sofrir. Però és que la història, no només serveix per recordar, sinó per entendre els temps actuals. I per sort o per desgràcia, pel que sigui, molts aspectes de la nostra vida, de la política d'aquest país, etc, estan marcats per aquesta història que, tot i que sembli llunyana per aquells que no la vam viure, ens és molt propera.

Potser nosaltres no hi erem, però sí els nostres avis. Ells van viure aquella guerra, com segur ens han explicat tantes i tantes vegades en discursos que em trobat del tot llargs i avorrits. Però nosaltres som el seu llegat, nosaltres som el llegat d'aquesta història.

A vegades, veient el panorama actual, em pregunta de que va servir la lluita de tantes i tantes persones... i tot i que a vegades no ho puc evitar, intento no creure que va ser envà...

Una vida normal

Qui no ha sentit mai afirmar, amb plena convicció, que l'esport és salut? És cert, però potser el que no hem sentit a dir mai és que hi ha persones per a les quals fer esport és alguna cosa més que salut –i també alguna cosa més que aconseguir un premi–. Durant el XVII Campionat Territorial de Natació per a persones amb discapacitat intel·lectual, que es va celebrar ahir a la piscina municipal d'Amposta, es va demostrar que l'esport pot arribar a ser fins i tot una teràpia i una eina rehabilitadora. Els 225 esportistes d'arreu de la demarcació de Tarragona i algun també de Barcelona i de Castelló que van participar en el campionat són una mostra del benefici de practicar esport. Com qualsevol altre esportista, els membres dels centres esportius per a discapacitats s'entrenen cada dia, amb l'esforç i la superació personal que això comporta. Però per a ells, a diferència dels esportistes professionals, fer esport va més enllà d'assolir una marca: amb aquesta activitat demostren que poden fer una vida normal.

L'ambient que es respirava ahir a les instal·lacions de la piscina era el mateix que el de qualsevol altra competició: els jutges controlant el temps i la correcta realització de les proves, i el públic animant amb ganes i èmfasi tots els esportistes, alguns dels quals no podien evitar els nervis l'instant abans d'enfrontar-se a l'aigua, segurament per culpa d'això que en diuen por escènica.
Tot i que la importància de la competició d'ahir no era guanyar o perdre, els més afortunats, els que van aconseguir arribar en primer lloc, no van voler amagar la seua alegria, acostant les seues celebracions a les dels campions olímpics, per transmetre el seu entusiasme a tot el públic. Ahir, però, tots van tenir un premi, que els va aportar més alegria que no pas la medalla que van rebre: el fet de participar en la competició, juntament amb altres clubs i altres esportistes. Per saber-ho, no calia preguntar-los, pagaven amb la seva cara de satisfacció, plena de joia.

Però activitats com aquesta no tindrien el mateix efecte sense la tasca i la dedicació dels monitors. Ells són els qui els donen la confiança necessària, els qui els han ensenyat a perdre la por a l'aigua i els han ajudat perquè ara puguin participar en un campionat. La seua implicació és essencial, però també ho és la de les famílies dels esportistes. Amb competicions d'aquest tipus s'intenta implicar també els familiars, que, sobretot, el que valoren, a més del benefici que hi ha fent esport, és la relació que els seus fills, germans, nebots o cosins estableixen amb els companys i els monitors. I és que fer esport «és un acte integrador», com va assegurar Manel Pech, director de la residència Àngel d'Amposta. I ahir es va poder comprovar, amb l'esportivitat que tots els participants van demostrar, saludant-se en acabar la prova i felicitant-se durant l'entrega de medalles.

Quan els 225 esportistes es van llençar a l'aigua i van lluitar amb totes les seues forces, van fer alguna cosa més que demostrar que són capaços de practicar la natació. Van demostrar també que la seua vida pot arribar a ser com el que entenem per normal. Que la seua discapacitat no els impedeix fer esport, passar-ho bé i, encara més, superar-se dia a dia. Tant de bo que activitats com les d'ahir no siguin només una injecció de moral i ànims per als que hi participen, sinó també per als que en gaudim com a simples espectadors. L'esperit de superació, tots el tenim, només falta que, com els nedadors d'ahir, en sapiguem treure profit.

Contraportada d'El Punt - edició el Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre, del dia 12 de gener

Un PP increïble...

Cada dia em sorprèn més el PP. Si, ja sé que potser no m'hauria de sorprendre, però és que no ho puc evitar. Ara resulta que la Nebrera ha dit una cosa tan gran, un pecat capital, que potser s'haurà de retirar de la militància durant quatre anys. Increïble.

No vull defensar la Nebrera, ni molt menys, però és que se'ls hi nota d'una hora lluny que aquesta dona els fa nosa. Resulta que el senyor Fraga pot dir "a los nacionalistas habría que colgarlos de algun sitio" i no passa res, oi tant que no! (encara hi ha categories, és clar...). Però aquesta dona no pot referir-se al to que utilitza la Magdalena Álvarez quan parla. En fi, que potser el seu comentari no va ser encertat, amb això no m'hi ficaré, però el que crec exagerat és la resposta i l'actuació de la direcció del PP.

Montserrat Nebrera és molt crítica amb el PP, i ho és des de dins, i potser és això el que els cou. Segurament, però, buscaran la manera que aquesta dona foti el camp i no els toqui més el nas. Aquest, potser, només és el primer pas.