divendres, 27 de febrer del 2009

Sempre igual...


Què passa, que sempre la paguem els mateixos? No sé quants diners s'invertiran per solucionar els problemes de rodalies (de Barcelona, és clar), i paral·lelament, a les dues estacions més importants de les Terres de l'Ebre es retallen els horaris. Així ho explica avui El Punt: L'estació de Tortosa i la de l'Aldea-Tortosa-Amposta, tanquen ara a les 21:30, deixant així als passatgers de quatre trens a les fosques, sense possibilitat d'anar al lavabo i sense saber per quina via entrarà el tren que han d'agafar o que esperen.

Es poden invertir milions a rodalies, però a les Terres de l'Ebre no es pot allargar dues hores els horaris dels treballadors per oferir un servei digne. Ja em direu si això és just... Pocs serveis que tenim, i cada vegada més retallats... Realment indignant.

dimarts, 24 de febrer del 2009

El Punt celebra els 30 amb nova web


El diari El Punt celebra avui els seus 30 anys, i ho fa estrenant una nova pàgina web. En aquests temps que estem vivint, on la majoria de mitjans de premsa escrita estan passant un mal moment, qualsevol petit pas endavant crec que és una bona notícia. Així que us animo a que entreu en aquesta pàgina, on podreu consultar les notícies de la població que volgueu, ja que tot i que ara ho fa amb les noves tecnologies, El Punt continua apostant per la informació local i de proximitat. Així, quan hi entreu, haureu de ficar el nom de la població catalana que volgueu consultar, i llavors us sortirà la informació relativa a la població, a la comarca, i tota la informació d'abast més general.

No us explico res més, millor que hi entreu. Crec que és una web que està bé, tot i que es podrien millorar alguns aspectes. Tot i això, pot ser una bona eina per estar informat i donar també la vostra opinió de tota la informació que es publiqui.

diumenge, 22 de febrer del 2009

Enfarinats...


Per Caranaval, cada poble i ciutat viu les seues festes i tradicions. Avui us penjo una notícia d'El Punt, on es parla d'una tradició del poble del Monstià on es viu amb més entusiasme aquesta festa: Godall. Un dels actes centrals i més tradicionals del seu carnaval és la "guerra de farina". És increïble, us ho dic jo, que vaig acabar amb farina fins a les orelles. La gràcia està en anar-hi amb una pila d'amics, tot i que un cop allí, no hi ha ni amics ni parents. Bé, aquí teniu la notícia. Només un consell, si no voleu acabar arrebossats de farina, no us atanseu per Godall als volts de Carnaval!

Bombardeig de farina a Godall
Unes 150 persones participen en un dels actes més típics del carnaval de Godall

«Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era.» Aquesta és la frase que van repetir ahir molts dels participants en la batalla de farina de Godall. I és que en aquesta batalla, una de les activitats tradicionals i característiques del carnaval de Godall, no hi ha ni amics ni parents. La festa consisteix a llançar farina a tothom que passi pel carrer, «i com més net va, més l'embrutem», va explicar Joel Miró, veí de Godall. De la batalla, no se'n salva ningú, ni cotxes ni vianants, i fins i tot tenir la roba estesa, pot ser un perill. Per això, els més veterans de la vila van protegir portes i finestres amb plàstics. La festa, però, és un clàssic d'aquest poble del Montsià, i és una diversió tant per a grans com per a petits, tot i que la majoria de participants són joves. Alguns, fins i tot, vénen de les poblacions del voltant. És el cas de Jordi Benet, d'Ulldecona, que, tot i que ahir participava en la batalla de farina per primera vegada, va assegurar que repetirà. «Primer no estava convençut de vindre, per tot el que m'havien explicat, però ara segur que repetiré», va afirmar. I és que, com bé diu Joel Miró, «la festa no deixa indiferent ningú: o repeteixes perquè t'agrada, o no tornes mai més».

25 QUILOS PER CAP
El que impacta més d'aquesta batalla, que es tornarà a repetir dimarts vinent, és el paisatge emblanquinat en què es converteix el poble. Però això no és gens estrany, si tenim en compte la gran quantitat de farina que s'utilitza. En la batalla d'ahir, hi van participar unes 150 persones, i cadascuna portava una mitjana de 25 quilos de farina, i alguna, fins i tot més. És a dir, que en una tarda es poden arribar a tirar fins a tres mil quilos de farina, un volum que fa referència a l'hipotètic origen de la festa. La gent recorda haver fet des de sempre les farinades per carnaval, i tot i no saber-ne exactament el perquè, es pot buscar a principi del segle XX, quan la majoria de cases de Godall conreaven blat per al consum domèstic. La guerra era una manera de gastar l'excedent de farina de l'any anterior.

dissabte, 21 de febrer del 2009

Set confessions

Gràcies Míriam, com tu, mai he tingut un flog personal ni res d'això, així que per primera vegada faré un meme, aquest de les 7 confessions. Es tracta, doncs, d'explicar 7 coses de mi i del meu blog, i també d'invitar a 7 persones més a fer-lo. Però si em permeteu, obviaré l'últim pas, ja que la Míriam ja ha convidat a quasi tots els meus blocs amics!


Allà van les 7 confessions!

Primer us diré que la idea de fer-me un bloc em va sorgir repentinament. No ho vaig reflexionar, de sobte me'n van venir ganes i me'l vaig fer. El motiu: simplement perquè m'agrada escriure. I què millor que un bloc...

La segona cosa que us explicaré és que, si mai abans no havia tingut un blog ni res semblant és perquè sempre pensava que no tindria temps d'actualitzar-lo. I com podeu comprovar, ara que el tinc, a vegades passo bastants dies sense escriure-hi res, bé perquè no tinc temps per pensar què pot ser interessant tractar, o bé perquè no tinc temps d'escriure-ho. Tot i això, intento mantindre una certa regularitat.

Tercera: arran del blog, he descobert el blog de molts companys i amics! I això sempre és reconfortant...

A la quarta és on toca parlar de mi? Bé, no ho sé, però alguns ja em coneixeu, més o menys, i segur que tots penseu alguna cosa diferent de mi. Jo només us diré que si alguna cosa em caracteritza és ser massa perfeccionista! I dic massa perquè, moltes vegades, em costa assumir un error, i no per orgull, sinó perquè em sap greu haver-me equivocat (ma mare sempre m'ha repetit: ningú és perfecte...).

La meua cinquena confessió no sé si la coneixereu molts de vosaltres. M'encanta el món del periodisme, i sobretot, la premsa escrita. I dins del plaer de l'escriptura, també m'agrada inventar històries. Però tinc un petit problema... n'he començat infinites, i mai, per la circumstància que sigui, n'he acabat cap! Sempre busco consursos on pugui presentar algun conte o història, però és que en cap arribo fins al final!

Ja vaig per la penúltima... Si una cosa tinc clara en aquesta vida és que tot costa, i molt. Aconseguir un somni, arribar a un meta, costa molt esforç i sacrifici. Però aquest esforç no se'm fa pesat. Crec que tindre un somni i lluitar per aconseguir-lo sempre és gratificant.

I la última és que, gràcies a aquest meme, per fi he renovat el blog!

dimecres, 11 de febrer del 2009

On és ara la "sostenibilitat"?

N'hi ha per llogar-hi cadires, amb tot plegat: Desencallen el projecte de construir un Las Vegas als Monegres després d'un any d'especulacions. Aquest va ser el titular que va encapçalar ahir una de les informacions del telenotícies de TV3. Doncs si, finalment, 100 propietaris de les finques on s'ha de construir el complex d'oci Gran Scala, ja han signat els primers papers d'opció de compra. La notícia que oferia ahir TV3 anava acompanyada d'imatges on realment, se'ls veia satisfets, als encara propietaris d'aquests terrenys. I no només a ells, sinó també a molts habitants d'Ontinyena, localitat on està previst construir-lo. Fins a cert punt, puc entendre que en un petit poble interior, amb 610 habitants l'1 de gener del 2007, segons l'INE, on gairebé no hi viuen joves, estiguin impressionats pel complex turístic que els volen construir. Els testimonis que van aparèixer només feien que repetir la importància del projecte pels llocs de treball que crearà. L'alcalde, fins i tot, ja veu augmentar la població, ja que va assegurar que molta gent ha trucat a l'ajuntament interessant-se per anar-hi a treballar...

Però a mi, tot plegat, no m'acaba de convèncer. I tot això, m'acaba de tocar la moral quan aquest matí llegeixo, al diari El Punt, que a partir d'ara, fer camps de golf, parcs temàtics i hotels, serà més fàcil a Catalunya, ja que el nou projecte de llei ambiental que es va aprovar ahir en simplifica els tràmits. En resum, que ara el Departament de Medi Ambient inspeccionarà aquestes instal·lacions a posteriori (si em permeteu, quan el mal ja estarà fet) i serà competència només dels municipis atorgar les llicències. Perdoneu, però que això ho faci un departament de Medi Ambient, presidit per un conseller d'ICV, se suposa que el partit "verd", ecològic i sostenible, fa que dubti molt de la vertadera voluntat d'aquest grup polític. On és la "sostenibilitat"? Aquesta paraula tan fantàstica i tant de moda i que queda tant i tant bé quan la pronuncies?

A partir d'ara, doncs, no us sorprengueu si al costat de casa, en un solar desèrtic, us munten un camp de golf, i encara menys si l'empresa és propietat d'un gran amic de l'alcalde de la vila. Ah, que no ho sabieu? Si si, l'aigua ens sobra...

divendres, 6 de febrer del 2009

Dones... per un dia?

Tot comença quan arribo a la feina i, entre els comentaris humorístics de primera hora del matí (tot sigui per treure's la son i posar una mica d'alegria a l'assunto), em diuen que avui (o sigui, ahir) és Santa Agda, o Àgueda, i que és la festa de les dones. Dieu-me ignorant, però no en tenia ni idea, tot i que tampoc em sorprèn, ja que sembla que estigui de moda, organitzar festes i més festes al llarg de l'any només per dones.

Doncs bé, la cosa està en que avui llegeixo la contraportada del Diari de Tarragona, dedicada a la celebració d'aquesta festa ahir a Riba-roja, on es veu que hi ha una tradició que prové de temps immemorials, i que ara la festa està declarada d'interès comarcal. Llegeixo tot l'article, sense sorprendre'm en res del que es fa en aquesta festa: declarar una alcaldessa i dues regidores (per un dia, és clar); fer una ofrena a la santa amb coques que han fet, qui si no, les dones; un berenar de dones que van servir els homes... Bé, i tantes i tantes coses que és fan en aquestes típiques festes. Però tot, és fa només un dia. Només un.

Sincerament, soc dona i no li trobo la gràcia a que hi hagi una alcaldessa per un dia, que els homes serveixen el berenar a les dones només un dia... i així un seguit d'actes. No sé que es pretén amb tot això. Com a festa tradicional, em sembla molt bé. Però si al rerefons hi ha la lluita per la igualtat, em sembla inútil. És així, com volem arribar a la igualtat de gènere? Proclamant alcaldesses per un dia?

Tot i alguns progressos, estem molt lluny encara de la plena igualtat entre homes i dones. Està clar que hem de lluitar pels nostres drets, i una manera de fer-ho és ajuntant-nos. Però és que no coneixo cap associació d'homes, ni festes per homes, ni homes que els proclamin alcaldes per un dia... Crec que aquest tipus de coses només evidencien que encara estem molt lluny de ser iguals, en tot el que això implica.

Al final, ja ho veig vindre, ens convertirem en dones per un dia.


(Per no ser tant ignorant, he buscat informació sobre aquesta santa i les tradicions que se'n deriven. Si us interessa, trobareu informació d'aquesta i altres festes aquí: Festes.org)

 
El plaer d'escriure - Templates Novo Blogger