Una vida normal

Qui no ha sentit mai afirmar, amb plena convicció, que l'esport és salut? És cert, però potser el que no hem sentit a dir mai és que hi ha persones per a les quals fer esport és alguna cosa més que salut –i també alguna cosa més que aconseguir un premi–. Durant el XVII Campionat Territorial de Natació per a persones amb discapacitat intel·lectual, que es va celebrar ahir a la piscina municipal d'Amposta, es va demostrar que l'esport pot arribar a ser fins i tot una teràpia i una eina rehabilitadora. Els 225 esportistes d'arreu de la demarcació de Tarragona i algun també de Barcelona i de Castelló que van participar en el campionat són una mostra del benefici de practicar esport. Com qualsevol altre esportista, els membres dels centres esportius per a discapacitats s'entrenen cada dia, amb l'esforç i la superació personal que això comporta. Però per a ells, a diferència dels esportistes professionals, fer esport va més enllà d'assolir una marca: amb aquesta activitat demostren que poden fer una vida normal.

L'ambient que es respirava ahir a les instal·lacions de la piscina era el mateix que el de qualsevol altra competició: els jutges controlant el temps i la correcta realització de les proves, i el públic animant amb ganes i èmfasi tots els esportistes, alguns dels quals no podien evitar els nervis l'instant abans d'enfrontar-se a l'aigua, segurament per culpa d'això que en diuen por escènica.
Tot i que la importància de la competició d'ahir no era guanyar o perdre, els més afortunats, els que van aconseguir arribar en primer lloc, no van voler amagar la seua alegria, acostant les seues celebracions a les dels campions olímpics, per transmetre el seu entusiasme a tot el públic. Ahir, però, tots van tenir un premi, que els va aportar més alegria que no pas la medalla que van rebre: el fet de participar en la competició, juntament amb altres clubs i altres esportistes. Per saber-ho, no calia preguntar-los, pagaven amb la seva cara de satisfacció, plena de joia.

Però activitats com aquesta no tindrien el mateix efecte sense la tasca i la dedicació dels monitors. Ells són els qui els donen la confiança necessària, els qui els han ensenyat a perdre la por a l'aigua i els han ajudat perquè ara puguin participar en un campionat. La seua implicació és essencial, però també ho és la de les famílies dels esportistes. Amb competicions d'aquest tipus s'intenta implicar també els familiars, que, sobretot, el que valoren, a més del benefici que hi ha fent esport, és la relació que els seus fills, germans, nebots o cosins estableixen amb els companys i els monitors. I és que fer esport «és un acte integrador», com va assegurar Manel Pech, director de la residència Àngel d'Amposta. I ahir es va poder comprovar, amb l'esportivitat que tots els participants van demostrar, saludant-se en acabar la prova i felicitant-se durant l'entrega de medalles.

Quan els 225 esportistes es van llençar a l'aigua i van lluitar amb totes les seues forces, van fer alguna cosa més que demostrar que són capaços de practicar la natació. Van demostrar també que la seua vida pot arribar a ser com el que entenem per normal. Que la seua discapacitat no els impedeix fer esport, passar-ho bé i, encara més, superar-se dia a dia. Tant de bo que activitats com les d'ahir no siguin només una injecció de moral i ànims per als que hi participen, sinó també per als que en gaudim com a simples espectadors. L'esperit de superació, tots el tenim, només falta que, com els nedadors d'ahir, en sapiguem treure profit.

Contraportada d'El Punt - edició el Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre, del dia 12 de gener