Jo sóc català?

Recupero aquest raconet tan meu i personal parlant-vos de l'últim llibre que m'he llegit. He deixat aquest bloc abandonat a causa del desori típic de cada estiu: que si avui aquí, que si demà me'n vaig no sé quants dies allà, que si ara em surten altres ocupacions... En fi, que he fet de tot menys actualtizar el bloc, però almenys, he pogut gaudir del plaer de la lectura. Després d'endinsar-me en un món fantàstic però amb intriga i ple de sentiments profunds amb la saga Crepuscle, de Stephenie Meyer, vaig decidir abordar la meua llista de llibres pendents, i el primer que vaig tenir entre les mans va ser la primera obra de la marroquina Najat El Hachmi, Jo també sóc catalana. M'ha divertit molt, però també ofereix grans reflexions. La seua experiència no és la de tots els immigrants, però si que ens pot donar una visió d'aquest fenomen eternament d'actualitat completament diferent a la que estem acostumats. El seu català, impecable, no cal ni dir-ho, i la seua prosa fresca, entenedora però a la vegada detallista. Us en deixo un fragment, a veure si us animeu. Ah, i quan m'hagi llegit L'últim patriarca, amb el qual va guanyar el premi Ramon Llull, també us en faré cinc cèntims (després d'aquesta lectura, ha sumat punts en la meua llista de pendents...).

Falsament havia somiat en un futur català, sense traves, però les decepcions es van succeir una darrere l'altra, la feina, la burocràcia, les beques universitàries, que llavors només es concedien a residents (no importaven les matrícules ni els excelents), que arribessin els divuit anys i encara no pogués votar, l'insuportable sofriment de buscar un pis de lloguer, sempre sortia un familiar a última hora [...], els comentaris que es podien escoltar a l'autobús o al supermercat... Un país que era el meu, que ja havia après a estimar-me com qualsevol altre català, de cop i volta em rebutjava, no volia saber res de mi.