Jo sóc català?

Recupero aquest raconet tan meu i personal parlant-vos de l'últim llibre que m'he llegit. He deixat aquest bloc abandonat a causa del desori típic de cada estiu: que si avui aquí, que si demà me'n vaig no sé quants dies allà, que si ara em surten altres ocupacions... En fi, que he fet de tot menys actualtizar el bloc, però almenys, he pogut gaudir del plaer de la lectura. Després d'endinsar-me en un món fantàstic però amb intriga i ple de sentiments profunds amb la saga Crepuscle, de Stephenie Meyer, vaig decidir abordar la meua llista de llibres pendents, i el primer que vaig tenir entre les mans va ser la primera obra de la marroquina Najat El Hachmi, Jo també sóc catalana. M'ha divertit molt, però també ofereix grans reflexions. La seua experiència no és la de tots els immigrants, però si que ens pot donar una visió d'aquest fenomen eternament d'actualitat completament diferent a la que estem acostumats. El seu català, impecable, no cal ni dir-ho, i la seua prosa fresca, entenedora però a la vegada detallista. Us en deixo un fragment, a veure si us animeu. Ah, i quan m'hagi llegit L'últim patriarca, amb el qual va guanyar el premi Ramon Llull, també us en faré cinc cèntims (després d'aquesta lectura, ha sumat punts en la meua llista de pendents...).

Falsament havia somiat en un futur català, sense traves, però les decepcions es van succeir una darrere l'altra, la feina, la burocràcia, les beques universitàries, que llavors només es concedien a residents (no importaven les matrícules ni els excelents), que arribessin els divuit anys i encara no pogués votar, l'insuportable sofriment de buscar un pis de lloguer, sempre sortia un familiar a última hora [...], els comentaris que es podien escoltar a l'autobús o al supermercat... Un país que era el meu, que ja havia après a estimar-me com qualsevol altre català, de cop i volta em rebutjava, no volia saber res de mi.

Reinventar-se o morir

Si alguna cosa té de bo tot això de la crisi, són les iniciatives curioses que se' n deriven. I és que ja ho diuen, es tracta de reinventar-se o morir.

L'última experiència provocada per la situació econòmica de la qual m'he assabentat, a través d'Absurd Diari, és un bar de Cullera (València) on els clients poden insultar els cambrers per tal de, com no pot ser d'altra manera, desfogar-se de la crisi! I no només els donen màniga ampla perquè deixin anar un repertori d'improperis, sinó que a més, existeix una motivació: si al cambrer li agrada, o troba curiós o graciós algun dels insults, et recompensa amb una consumició gratis! I tot amb un sol objectiu: que els clients d'aquest bar es despatxin a gust abans d'arribar a casa i així la família no hagi d'aguantar la mala llet que provoca la mateixa situació econòmica.

Iniciatives com aquestes generen, evidentment, opinions múltiples. Alguns, només hi veuen avantatges, i estan encantas. D'altres, però, creuen que d'aquí a la violència hi ha un pas, i temen que la cosa traspassi l'aspecte verbal i arribi a les mans. Sigui com sigui, amb aquesta iniciativa, el bar guanyarà clientela, això segur, ja sigui persones que vulguin fer ús del servei, o simplement, atreurà mers espectadors i encuriosits per veure qui la diu més grossa.

Aquesta crisi, no la desitja ni l'ha buscat ningú, però el que està clar és que aguditza l'enginy i la creativitat de tots plegats. Això, o morir.

Treient pit

Avui us vull parlar d'un programa de televisió que va acabar ahir amb un molt bon índex d'audiència. Es tracta del talent show Casal Rock, de TV3, que ahir va cloure amb el concert final, amb un 21% de quota de pantalla (i això, avui en dia, déu n'hi do...). 25 avis i àvies de Catalunya van fer vibrar amics i familiars en un concert d'èxit, interpretant cançons de rock que, ni ells mateixos ni els seus coneguts, mai s'haurien imaginat que cantarien.

Pel que fa al format del programa, potser hi hauria coses a millorar, tot i que personalment crec que ha estat molt encertat. Hi hagut moments d'humor, moments més sentimentals, moments d'eufòria i moments de frustració. Però sempre, des de l'entreteniment. I és que el que crec que ha provocat l'èxit del programa ha estat els valors que s'han trasmès. Esperit de superació, voluntat, ganes i empenta, uns valors que no tenen edat i que el programa ha demostrat que estan a l'abast de qualsevol. Els avis que han participat al programa, "han tret pit i han cantat ben fort", com diu la cançó, i s'han omplert de vitalitat. I no només això, segur que han entusiasmat a més d'un que s'ho mirava per la petita pantalla. Marc Parrot parlava no fa gaire del programa en una entrevista al Punt, i com bé va afirmar, "el millor és que no s'ha hagut de forçar res". Els avis han estat 100% autèntics i naturals.

De moment, Oriol Grau, cap de l'àrea d'entreteniment de TV3, no descarta fer-ne una segona edició, tot i que potser en la pròxima ocasió, els avis s'atreveixin encara més i puguem veure un Casal Hip-hop o un Casal Techno. Sigui com sigui, de moment, els avis més rockers de Catalunya interpretaran la cançó de l'estiu de TV3 amb Whiskyn's. El salt a la fama és inminent.

Viure la vida

La contra de La Vanguardia d'avui ens dóna una altra lliçó de com viure la vida. Sembla que el fenòmen de l'Albert Casals, amb la filosofia anomenada per ell mateix "felicisme" i el seu llibre El món sobre rodes, no és únic. Ima Sanchís ens presenta a Gema Hassen-Bey, esportista d'elit, cantant, compositoria, ballarina, actriu... Una dona polifacètica que des dels quatre anys va amb cadira de rodes. Però això, per a ella, no és cap impediment. La manera de veure la vida d'aquestes persones ens hauria de fer reflexionar a tots i a totes. Sovint, ens amarguem per problemes sense importància i no ens adonem de les grans possibilitats que ens ofereix la vida.

No he tingut l'ocasió de llegir el llibre de l'Albert Casals, però sí que he llegit i vist entrevistes que li han fet, i la veritat és que irradia molta força i energia. Si podeu, llegiu l'entrevista a Gema Hassen-Bey, jo us deixo amb una frase que transmet molta vitalitat: "Uno puede conseguir lo que se proponga, y se lo digo desde esta silla".

Netejar el que altres embruten

Comença el mes de juny, tot i que ja fa molts dies que fa calor. Després d'estar tant temps sense poder actualitzar aquesta petita finestra al món cibernètic, ho faig amb una notícia que passarà desapercebuda, però crec que és digna de donar-la a conèixer.

Amb la primera calor d'estiu, ja hem vist els primers banyistes a les platges de la costa catalana. Molts, però, només hi van a prendre el sol o a passar-hi un dia de relax. Jo mateixa tinc moltíssimes ganes de prendre el meu primer bany de sol, estirada a la sorra, sentint la brisa del mar i llegint un bon llibre. I tot això, és clar, en un entorn natural net i ben cuidat. I aquí és on està la qüestió.

Al mateix temps que els primers ciutadans s'han apropat a la platja, un grup de voluntaris també ho va fer ahir a les platges del Delta de l'Ebreper netejar la brutícia que altres deixen. I és que encara no puc entendre com plaer i descans han d'estar renyits amb ser cuidadós i respectuós amb el medi ambient.

La inciativa, la neteja de platges popular, es va dur a terme en motiu del dia mundial del medi ambient, que se celebrarà el proper divendres cinc de juny, promoguda com cada any pel Parc Natural del Delta de l'Ebre. La notícia, la podeu llegir a El Punt, però des d'aquí, volia felicitar el grup de voluntaris que, humilment i sense cap afany de reconeixement de la seua tasca, van dedicar el matí d'un diumenge de pont (molts d'ells eren veïns d'Amposta, i avui es festa a la capital del Montsià) a netejar el que els altres embruten.

Les desenes i desenes de bosses que ahir van omplir la vintena de voluntaris demostren que l'incivisme es díficil d'erradicar. I és que embrutar un entorn natural, sigui quin sigui, és molt més que mala educació.

A ningú li agrada netejar el que els altres embruten, i tots volem gaudir, quan invaïm els espais naturals, de llocs nets i agradosos. Així que abans de llençar les deixalles allà on ens vingui de gust, potser que ens ho pensem dues vegades.